Àlex Gutiérrez: "La TV3 indiscutiblement moderna de l'any 1983 es mou avui en un entorn que no acaba d'entendre"

BarcelonaA la portada d'Objectiu TV3, escrit per Àlex Gutiérrez, cap de Mèdia de l'ARA, s'hi llegeix que és "el relat definitiu d’una televisió sempre en el punt de mira". S’ha d’entendre com el punt de mira de la classe política de Catalunya, que pugna per controlar la televisió, però també el punt de mira de l’estat espanyol.

Aquest és un llibre gruixut, amb un índex onomàstic que parla per si sol i amb moltíssimes fonts que t'han fet confiança. Quant de temps has estat preparant-lo?

— La redacció m'ha costat dos anys llargs de feina. Però no ho hauria pogut fer en aquest temps si no portés més de vint anys fent periodisme sobre mitjans. Sense això, la setantena de persones que he entrevistat no haurien acceptat quedar amb mi i tenir una conversa llarga i franca, traient-se la cotilla institucional. Que canviessin l'americana per roba més informal, per entendre'ns.

Què pretenies amb el llibre?

— Tot va començar amb la investigació de per què la intervenció de TV3 va deixar d'estar inclosa en l'article 155. Què va passar en aquells 15 dies? Quins fils es van moure? Després de descobrir-ho, vaig pensar que hi havia massa episodis desconeguts sobre què ha passat darrere de la pantalla de TV3, i que seria bo explicar-los per mostrar com hi ha molts agents entestats a aconseguir que TV3 no pugui ser una eina a ple funcionament.

Què li passa ara a TV3?

— Segueix sent l’empresa comunicativa més important de Catalunya i una fabricant de relat compartit de primer ordre. Però el panorama comunicatiu està canviant molt de pressa i aquella TV3 indiscutiblement moderna de l'any 1983 es mou el 2021 en un entorn que no acaba d'entendre.

Jordi Pujol ha explicat en alguna ocasió que alguna tarda havia agafat el cotxe oficial i s’havia fet portar a un bar, posem per cas del Baix Llobregat, i que, quan veia que miraven L'esclava Isaura, tornava a Palau molt content. Això ara no és possible, però en aquell moment allò ho va canviar tot.

— Absolutament. Es trenca el monopoli del relat i canvia la connexió de Catalunya amb el món. Quan es posa en marxa TV3, hi havia la voluntat per part dels factòtums del poder espanyol que fos una televisió regional. Antropològica, en deien. Però TV3 desafia aquesta noció i diu que no, que serà una televisió nacional: com si això fos un país com qualsevol altre. I aquest com si inquieta molta gent, esclar.

Al llibre expliques que tenim ubicada TV3 com a televisió d'un cert esperit republicà, fins i tot antimonàrquic, però no sempre ha sigut així.

— A l'inici de la seva història, era la que millor cobria l’activitat reial. Al capdavall, un dels primers delegats a Madrid de TV3 va acabar sent responsable de comunicació de la Zarzuela.

Jordi Gutiérrez, efectivament. I el director general de la Corporació, Joan Granados, tenia una relació personal gairebé diria amistosa amb el mateix rei Joan Carles. Cites la reina Sofia, que un dia li diu: «'Es que los socialistas no nos sacan! Solo nos sacáis vosotros!»

— Pujol, que sempre jugava cinc partides simultànies d'escacs, havia fet un càlcul: com que no es refiava gaire dels socialistes, que l'havien importunat amb Banca Catalana, considerava que era millor tenir bona sintonia amb la monarquia, per si mai havien d'arbitrar. Després, les relacions entre Pujol i González es van relaxar, esclar.

El llibre ve a dir que la redacció de TV3 estava plena de gent d’esquerres, fins i tot trotskistes, com el mateix Jaume Roures, però en llocs clau s’hi posava gent pròxima a Convergència i Unió. És això?

— Sí, sí. Pujol n'era el pare inspirador, però l’executor d’aquell control polític era Lluís Prenafeta. Circulava una frase, a la redacció, que deia "Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa". Però, al mateix temps, és cert que Alfons Quintà va fitxar persones amb empenta, decisió o criteri, al marge d'ideologies. Però també hi van haver vetos, com s'explica, i persones col·locades en alguns llocs clau.

Carles Francino diu una frase que no sé si podria ser un resum del que ha sigut TV3: feia programes molt moderns, però estava subordinada al poder.

— Pujol va demanar una cosa: que a cada Telenotícies hi hagués almenys una bona notícia sobre Catalunya. Però la cosa anava més enllà que aquesta inspiració pujoliana, esclar... Té una certa lògica que hi hagi un sentit institucional, a TV3, com a eina d'una Generalitat que aspira a l'autogovern. Però després hi ha l’altra cosa, que és allò de trucar algú i dir-li: "Escolta, que aquest me l’has tret cinc segons més que a mi al Telenotícies". Això cal denunciar-ho, però sovint es tracta de menudalla. Una paradoxa és que sovint els polítics volen controlar foteses de TV3 i obliden els grans temes de fons.

Granados diu que ell havia resistit trucades de gent que li deia "És que quan truco a l’Avui em fan més cas", i ell deia "Que jo no vull fer l’Avui, collons, que no ho enteneu".

— Joan Granados va prendre, sobretot, dues decisions fonamentals. La primera, fer fora Quintà. Amb ell com a director gaire més setmanes allò podria haver saltat pels aires. La segona bona decisió és acceptar el càrrec després de dir-li a Pujol que només respondrà davant d'ell. No davant del partit. No, fins i tot, davant de Marta Ferrusola. Això el va capacitar per ser un parallamps durant dotze anys i esdevenir el director general més longeu de tota la història de la Corporació. Hi havia voluntat d'influir-hi, esclar, però no venien tant de dalt com d'algunes col·locacions de gent afí en llocs sensibles.

Una altra frase de qui va ser director de TV3, Jaume Farrús. Deia que quan es reunia amb els representants socialistes de la Corporació els neguitejava l’èxit.

— Diversos membres fundadors revelen que, quan explicaven el projecte, la resposta pública i la privada en l'entorn del PSC era diferent. En privat, donaven suport i deien que allò havia de tirar endavant. Però els molestava que l'èxit se l'apuntés el govern de Pujol. I TV3 havia tirat endavant sense el permís del govern del PSOE a l'Estat. En aquest sentit, posar en marxa TV3 sense permís és l'acte d'independència més reeixit dels últims quaranta anys. Si l'Estat no fa un canal en català a RTVE, el farem nosaltres. I engeguen amb Pujol dient que, si volen tancar-la, que vingui la Guàrdia Civil. Esclar, devia tenir la intuïció que no s'hi atrevirien. Bé, intuïció... o convenciment fonamentat, sospito.

Hi ha rastre del 3% a la Corporació?

— Tot i que cap causa judicial li hagi atribuït responsabilitat en la trama de finançament, hi ha lligams incòmodes i difícils d'explicar. És allò de les productores que treballaven per a TV3 i després feien les campanyes electorals de Convergència se suposa que gratuïtament. O productores que facturaven feines a preus poc justificats i que els seus gestors han acabat imputats. Les auditories internes de TV3 assenyalaven algunes anomalies, però, segons em va revelar qui feia aquests informes, hi havia directius que en feien cas... i directius que els desaven immediatament a l'arxivador.

L’any 2003 es forma el primer govern tripartit. Quins d’aquests modus operandi continuen i quins es canvien?

— La penúltima etapa de Convergència al poder és clarament la més conflictiva, però algunes de les persones que estaven dirigint-la aleshores o bé són mortes o no es troben en disposició de parlar i, per tant, no tenim el seu relat. Quan arriba Joan Majó repeteix l’esquema Granados: demana a Pasqual Maragall tenir només relació directa amb ell. Un canvi important, aleshores, és que és nomena per primer cop un director crescut a la mateixa televisió: Francesc Escribano.

I en l’última etapa? Quin és el nivell de subordinació al poder?

— L’etapa pre-Procés és el petit oasi abans de la tempesta, però hi ha un fet que ho distorsiona tot: la crisi. TV3 perd un terç de l'aportació de la Generalitat i, en paral·lel, comença a caure la publicitat fins al punt que en una dècada passa de facturar 150 milions anuals en anuncis a tan sols 50 milions. Això generarà unes tensions molt bèsties entre empresa i plantilla. I sorgeix la sospita sobre si Convergència no està deixant que TV3 s'empetiteixi per poder ajudar el Grupo Godó, que és l'alternativa privada. L'altre gran canvi és que l'espanyolisme ha perdut del tot qualsevol mena d'acomplexament a l'hora d'atacar TV3.

Quin és el problema estructural que té la CCMA i quina solució té?

— El problema és que l'estructura beu massa de com estaven concebudes les televisions públiques de mitjans del segle XX, on calia assumir tots els estadis de la producció, perquè no hi havia oferta privada capaç de fer-ho. Però, el 2021, els perfils que es necessiten són diferents. Diem que el present ja és a la xarxa, però de 300 milions d'euros de pressupost que té la Corporació el departament de mitjans digitals només tenia assignats, de manera directa, 800.000 euros. A quina mena de lideratge a internet pots aspirar, amb això?

On se’n van els 300 milions? En sous?

— Vora el 60% són els salaris sí. El problema és que aquest debat porta sovint en terrenys demagògics. Algú pot considerar que TV3, el 2021, hauria de tenir la meitat de treballadors. No és l'únic model, però és un de possible. Ara bé, no pots pretendre que això passi demà passat. Al final, el problema no és tant gastar en sous per se, sinó quedar-se sense pressupost per comprar a productores o als mercats internacionals. Aquests diners, efectivament, podrien sortir d'aprimar la massa salarial, però si es decideix això aleshores cal fer-ho de manera endreçada i no traumàtica. Ara bé, també podrien sortir d'una aportació més decidida del Govern per finançar TV3. O d'un impost específic. O d'una política més exitosa a l'hora de produir i vendre ficció a Netflix, HBO o qui sigui. Les privades espanyoles tenen serveis a demanda premium, acords profunds amb plataformes. TV3 no: un altre llençol perdut, com li passa sempre que hi ha una bugada.

Per què no reacciona?

— Per girar el transatlàntic, cal un capità que sàpiga que té la tripulació al darrere i el suport de l'amo del vaixell, que en aquest cas seria la Generalitat via Parlament. La manca de renovació de consellers fa que els actuals gestors no se sentin legitimitats per canviar el model, si ells no l'han d'executar perquè fa més de dos anys que els haurien d'haver rellevat. I és evident que sense un finançament per reformular la Corporació, el transatlàntic seguirà avançant cap a les roques.

No hi ha una estratègia possible?

— Hi ha gent que s’hi està trencant la closca, esclar. El director de TV3, Vicent Sanchis, ha explicat que vol rellançar la finestra infantil i juvenil, que està en mínims històrics. Però per fer això calen més de 15 milions d'euros: 7 per cobrir el dèficit previst i 8 per als continguts específics del pla. Un altre cop, ¿algú a la sala sap dir de quina banda sortiran aquests diners?

Amb les plataformes, molta gent ja no espera que siguin les 9 de la nit per veure una cosa, sinó que la vol veure quan vol i, per tant, la televisió en línia quedarà greument afectada. Hi ha alguna solució per a això?

— No, però no ho veig necessàriament com un problema. El que cal fer és canviar el paradigma. TV3 ja no és una antena a Collserola i a una dotzena d'indrets més que va emetent coses l'una darrere l'altra. TV3 és una manera d'entendre el món i d'explicar el país. Com deia Arthur Miller respecte de la premsa, TV3 hauria de ser una nació parlant-se a si mateixa, sigui en una televisió de tub el 1983, sigui al mòbil el 2021. Per tant, la idea no és rescatar la TV3 dels anys 80, sinó rescatar-ne l'esperit, que és diferent.