La violència de qui pot decidir què és violència

BarcelonaPartint de la base que tota violència és repudiable, perquè és l'expressió d'un fracàs, si es vol explicar aquest fenomen amb un mínim de maduresa cal ser molt inclusiu a l'hora d'identificar totes les forces que entren en joc quan la violència s'expressa com ho ha fet aquests dies a Barcelona. Acusar de justificar la violència qui l'explica en la seva complexitat forma part d'una d'aquestes forces en joc: la que busca el domini del discurs i determinar unilateralment quina violència és acceptable i, fins i tot, què no és violència.

En aquest sentit, és interessant comparar uns quants titulars sobre les últimes declaracions d'Elisenda Paluzie. “La presidenta de l'ANC defensa que la violència «fa visible el conflicte»” (La Razón) o “L'ANC justifica la violència perquè dona «visibilitat» al Procés” (El Mundo). No només a la caverna la censuren. El Periódico obre portada amb “L'independentisme s'enreda amb la violència”, precedit de l'avanttítol “Tèbia reacció als altercats a Barcelona”. En canvi, fixem-nos en el tractament de La Vanguardia, en un subtítol: “Paluzie insisteix en una «mobilització constant no-violenta» seguint el model de Hong Kong per «debilitar» l'Estat”. És a dir, que la presidenta de l'Assemblea defensa la no-violència, i això se li podria citar entre cometes, però als titulars dels diaris acaba apareixent que “justifica” i “defensa” la violència.

És un efecte similar al d'anar dient que Torra no condemna els aldarulls, perquè no ho fa amb les paraules que tu consideres adequades (la qual cosa és arrogar-se les normes del debat i fer evident qui ostenta el poder). Això no evita que les declaracions de Paluzie siguin un error polític i que dificultin canalitzar el conflicte cap a una solució raonable i raonada. Ara bé, el tractament mediàtic que en fa la premsa perpètuament escandalitzada és igualment irresponsable.