En el 15è aniversari de l'ARA

Reproduïm a continuació el discurs que l'escriptor grecosuec Theodor Kallifatides va pronunciar al Palau de la Música el vespre de dijous 27 de novembre, al ser-li entregat el primer Premi Internacional Diari ARA en el marc de la celebració del 15è aniversari del diari.

Autoritats, senyores i senyors, bona nit a tothom. És per a mi un gran honor rebre el Premi Internacional Diari ARA en aquest lloc emblemàtic. Sempre estaré agraït a Ferran Rodés, Esther Vera i a tot l'equip del diari pel premi i per la generositat i l'afecte amb què des del primer moment han donat suport als meus llibres, que em fa molta il·lusió que estiguin traduïts també al català. Gràcies també a Barcelona i a tots els que sou aquí presents.

El diari va ser una de les primeres experiències de la meva vida. Arribava al nostre poble a última hora de la tarda, amb autobús des d'Atenes. Els homes l'esperaven, però pocs el compraven, simplement perquè no sabien llegir. Qui el comprava era l'advocat i l'havia de llegir en veu alta als altres, cosa que li encantava. Gairebé se'l podia veure créixer a mesura que el llegia. L'alcalde també comprava el diari i desapareixia amb ell al lavabo, on el secretari l'hi llegia en veu alta durant hores perquè l'alcalde patia de restrenyiment crònic.

Recordo especialment els reportatges de guerra i com els periodistes a Atenes donaven consells als generals aliats. Era una mena d'arrogància que s'aniria consolidant amb el temps. Hi havia ocasions en què el diari no arribava, i la foscor ens envoltava com si s'hagués avariat el generador elèctric del poble, cosa que també passava sovint.

Va acabar la Segona Guerra Mundial i va començar la Guerra Civil. La meva família es va mudar a Atenes. Érem molt pobres. El pare havia de treballar en dues escoles diferents per alimentar la família. Mentrestant, la repressió de la dreta creixia dia a dia. Es permetia la publicació del diari d'esquerres, que tenia el nom de Matinada, però llegir-lo era perillós. El pare el comprava en complicitat amb el quiosquer, que al seu torn el denunciava a la policia secreta.

Però el pare arribava a casa amb el diari i, després de sopar, se submergia en la lectura. Era el seu moment de felicitat i l'únic luxe que podia permetre's. Jo també el llegia. Recordo els titulars quan l'exèrcit nord-americà va provar el napalm a les muntanyes gregues contra els partisans. A l'escola, les meves redaccions estaven cada cop més influenciades per alguns dels periodistes que llegia; el professor m'elogiava, però jo sabia que no eren més que pàl·lides imitacions dels periodistes a qui admirava.

Va ser un diari estudiantil el que va publicar el meu primer conte, la qual cosa va ser recompensada amb un petó de la meva xicota.

Va ser la meva única recompensa.

Quan tenia dinou anys vaig entrar a treballar en un diari a Atenes. Cada dia veia que el director baixava a conversar una estona amb el porter. Em semblava estrany i vaig preguntar per què ho feia, el director, això. Em van respondre: "Oh! És que el porter és l'opinió pública".

Em vaig mudar a Suècia i el diari Dagens Nyheter es va convertir en la meva guia en aquella societat i en aquella nova vida. Hi escrivien els grans estilistes. Vaig aprendre molt d'ells, sobretot l'art d'impactar amb una frase.

Vaig debutar com a escriptor suec al diari vespertí Aftonbladet, el més venut del país. Més tard vaig escriure per al diari Expressen. Finalment vaig arribar a Svenska Dagbladet. El director, Gustav von Platen, em va donar un consell que no oblidaré mai: "No comencis mai un article amb un «jo». La gent no vol saber què penses, sinó què està passant".

He seguit aquesta regla al peu de la lletra.

Un bon diari ofereix informació objectiva. També es poden tenir opinions en un debat ideològic, però això és una altra qüestió. La ideologia no ha d'influir en la presentació dels fets.

Jo mateix vaig ser director d'una revista literària durant uns anys. Vaig experimentar el vertigen de tenir tant de poder. Un “no” aquí, un “sí” allà. Però em vaig esforçar per explicar els meus criteris. No he rebutjat mai les propostes amb frases com "això no és prou bo", sinó que exposava com, al meu entendre, es podia millorar.

D'aquesta manera van sorgir molts talents nous.

Però jo no era periodista. Era escriptor, i un escriptor mai no podrà ser un bon periodista, mentre que un bon periodista sí que pot ser un bon escriptor.

Per al diari i els periodistes, les paraules clau són veritat i objectivitat, les quals no són el principal problema d'un escriptor.

Un bon diari no menteix, no persegueix agendes ocultes. Els periodistes han de protegir el llenguatge, tenir-ne cura, estimar-lo.

Lamentablement, els darrers anys ha sorgit una premsa dedicada a les mentides, l'encobriment, la violència i l'egocentrisme.

Només cal esperar que també hi hagi diaris sòlids compromesos amb la veritat i el debat objectiu.

Moltes felicitats al diari ARA pels seus quinze anys i pel vostre magnífic treball. Gràcies i bona sort!