17/08/2021

17-A, amb sense sentència

2 min

Es van acumulant els aniversaris (quatre, ja) damunt els atemptats del 17 d'agost de 2017. La novetat, enguany, és que s'ha celebrat un judici i, des del passat 22 de maig, existeix una sentència sobre aquells fets. Més ben dit, sobre una part d'aquells fets: el tribunal –presidit pel magistrat Félix Alfonso Guevara, abrupte en el tracte i meticulós en la feina– va condemnar Mohamed Houli, Driss Oukabir i Saïd Ben Iazza a 53, 46 i 8 anys de presó, respectivament, per les dues explosions d'Alcanar. No pels “fets ocorreguts a Barcelona i Cambrils”, perquè no hi van estar implicats. Les penes imposades van superar les demanades per la Fiscalia, i la sentència també recollia una feina que no s'havia fet durant la instrucció: un recompte exhaustiu, amb noms i cognoms, de totes les víctimes d'aquells dies, el nombre de les quals va arribar a 345, de les quals la Unitat d'Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT) ha reconegut que n'hi ha 250 per localitzar. La sentència atorgava a aquestes persones la condició de víctimes de terrorisme, i els reconeixia explícitament la legitimació per personar-se al procés i “com a mínim, el dret a conèixer la veritat”.

El dret el tenen, però moltes d'aquestes víctimes sostenen que no la coneixen, aquesta veritat. Sense necessitat de ser víctimes dels fets, una bona part dels ciutadans també compartim aquesta mateixa sensació. El judici, al cap i a la fi, no va ser sobre els atemptats del 17 i el 18 d'agost de 2017, sinó sobre la seva preparació. La Fiscalia va donar com a acreditada la mort a l'explosió d'Alcanar de l'imam Abdelbaki es-Satty, considerat el líder de la cèl·lula i l'home que havia radicalitzat els joves a qui es jutjava. Acceptant aquesta versió, es refutava la teoria que Es-Satty pogués ser viu i trobar-se fugit, que havia estat publicada per un diari digital i després desmentida, també, per aquest mateix mitjà. Igualment, ha quedat sense aclarir fins on arribava la relació de l'imam de Ripoll amb els serveis d'intel·ligència espanyols, el CNI.

Queden també, dins la indigna memòria, els titulars i els tuits emesos des de diversos mitjans de comunicació afins al govern de l'aleshores president Mariano Rajoy, que donaven per fet que, després d'aquella tragèdia, no es podia celebrar cert referèndum que el govern de Catalunya tenia previst per a l'imminent 1 d'octubre. L'endemà mateix un dels articulistes de referència del nacionalisme espanyol, Arcadi Espada, publicava un article titulat “Sangre para los coquetos”, en què venia a dir que l'independentisme, de tant flirtejar amb la violència, ja havia obtingut la dosi de sang als carrers que volia, però abans del que es pensava i per part d'uns altres fanàtics. Durant les setmanes següents es van repetir els articles i les opinions que insistien a especular amb la idea que hi hauria morts a Catalunya, a més dels del 17-A, naturalment per culpa del referèndum independentista. Després van venir l'1 i el 3 d'octubre. Però l'interval entre els atemptats i el referèndum no s'hauria d'oblidar.

Sebastià Alzamora és escriptor