2/5: Identitària

LA CANDIDATA AYUSO fa campanya electoral a base de definir i defensar el que anomena “una manera madrilenya de viure”. Allò que en altres circumstàncies definiríem com una identitat madrilenya. Després de molt de temps considerant que identitat era una paraula pecaminosa o negligible, i d’acusar d’identitari el nacionalisme català, ara es deuen adonar que el concepte és al centre dels grans debats contemporanis. Tota mena d’identitats, des de la de gènere fins a la de les comunitats i les minories. També les nacionals. Per tant, Ayuso s’hi apunta per la porta del darrere, definint una identitat madrilenya basada en les canyes de cervesa, els embussos de trànsit i el no trobar-te amb l’antiga parella després d’una separació. Li cal una identitat perquè s’adona que és important. Però la necessita banal i anecdòtica, perquè no pot competir amb la potent de veritat, l’espanyola, sinó ser-ne una peculiaritat simpàtica. Quan es va crear la comunitat autònoma de Madrid, en el cafè per a tothom, es van haver d’inventar una bandera i un himne, per no quedar enrere respecte dels qui ja en tenien, consagrats per la història i l’acceptació popular. Faltava una identitat (subsidiària). Deu ser per això que Ayuso ha esdevingut banalment identitària.