04/01/2021

Els 7 secrets del 2020

5 min
El Tresor col·loca 
 Prop de 4.000 milions d'euros apujant l'interès S&P empitjora la caiguda anual del PIB espanyol fins a l'1,4% El fons de rescat podrà comprar deute tot i que amb restriccions

Un castell de cartes. Un conjunt de mentides que hem acceptat inconscientment. Així es revelen les nostres certeses durant les crisis profundes. El 2020 ha semblat una marea que, un cop s'ha enretirat, ens obliga a enfrontar les veritats submergides.

Solíem pensar, i amb bons motius, que la globalització havia debilitat els governs nacionals. Els presidents s'acovardien davant els mercats de bons. Els primers ministres ignoraven els pobres del seu país, però mai ignoraven Standard&Poor's. Els ministres de Finances es comportaven com esbirros de Goldman Sachs i sàtrapes del Fons Monetari Internacional. Els magnats dels mitjans, els petroliers i els financers, igual que els crítics del capitalisme globalitzat provinents de l'esquerra, coincidien que els governs ja no tenien el control de la situació.

Després va venir la pandèmia. De la nit al dia, als governs els van créixer urpes i van mostrar dents esmolades. Van tancar fronteres i van deixar avions a terra, van imposar-nos tocs de queda draconians, van tancar-nos teatres i museus i ens van prohibir donar consol als nostres pares moribunds. Fins i tot van fer el que ningú creia possible abans de l'apocalipsi: van suspendre els esdeveniments esportius.

El primer secret va quedar, doncs, al descobert: els governs retenen un poder inexorable, i havien optat per no exercir-lo perquè aquells a qui la globalització ha enriquit poguessin exercir el seu.

Molts sospitaven la segona veritat, però eren massa tímids per desvelar-la: l'arbre dels diners existeix. Els governs que proclamaven la seva insolvència quan se'ls exigia pagar per un hospital aquí o una escola allà van descobrir de sobte efectiu a cabassos per pagar indemnitzacions, nacionalitzar trens, prendre el control d'aerolínies, donar suport a empreses de l'automoció i apuntalar gimnasos i perruqueries. Els que solen protestar perquè els diners no creixen als arbres, i exigeixen que els governs deixin que les coses passin independentment de les conseqüències, van haver de mossegar-se la llengua. I els mercats financers, en lloc de posar-se histèrics, van celebrar la festa de despesa de l'estat.

Grècia és un exemple perfecte de la tercera veritat revelada aquest any: la solvència és una decisió política, almenys a l'Occident ric. El 2015 el deute públic de Grècia, de 320.000 milions d'euros (392.000 milions de dòlars), superava un ingrés nacional de tot just 176.000 milions d'euros. Els problemes del país ocupaven les portades arreu del món i els líders europeus lamentaven la nostra insolvència.

Avui, enmig d'una pandèmia que ha empitjorat una economia ja precària, Grècia ha deixat de ser un problema, tot i que el nostre deute públic és 33.000 milions d'euros més alt i els ingressos 13.000 milions d'euros més baixos que el 2015. Les potències europees han decidit que amb una dècada de fallida n'hi havia prou i van decidir declarar Grècia solvent. Mentre els grecs triïn governs que transfereixin la riquesa que quedi (pública o privada) a l'oligarquia global, el Banc Central Europeu farà el que sigui necessari –comprar tants bons del govern grec com calgui– perquè la insolvència del país caigui en l'oblit.

El quart secret que el 2020 ha deixat al descobert és que les muntanyes de concentració de riquesa privada tenen molt poc a veure amb la iniciativa empresarial. No dubto que Jeff Bezos, Elon Musk o Warren Buffett tenen una gran habilitat per guanyar diners. Però només un petit percentatge del seu botí acumulat és el resultat de la creació de valor.

Considerem l'extraordinari augment de riquesa que 614 multimilionaris dels Estats Units van experimentar des de mitjans de març. Els 931.000 milions de dòlars que van amassar no van ser producte d'una innovació o genialitat que generés guanys addicionals. Es van fer més rics mentre dormien, per dir-ho així, a mesura que els bancs centrals inundaven el sistema financer amb diner imprès que feia que els preus dels actius, i per tant la riquesa dels multimilionaris, es disparessin.

Amb el desenvolupament, assajos, aprovació i distribució insòlitament accelerats de les vacunes contra el covid-19, s'ha revelat un cinquè secret: la ciència depèn de l'ajuda de l'estat, i la seva efectivitat és indiferent a la seva imatge pública. Molts analistes s'han desfet en elogis davant la capacitat dels mercats per respondre amb rapidesa a les necessitats de la humanitat. Però a ningú se li hauria d'escapar una ironia: l'administració del president més anticiència de la història dels EUA –un president que va ignorar, va intimidar i es va burlar dels experts fins i tot durant la pitjor pandèmia en un segle– va destinar 10.000 milions de dòlars a garantir que els científics tinguessin els recursos que necessitaven.

Però hi ha un secret més gran: tot i que el 2020 ha estat un any excel·lent per als capitalistes, el capitalisme ha passat a la història. Com pot ser? Com poden prosperar els capitalistes fins i tot quan el capitalisme es converteix en una altra cosa?

Molt fàcil. Els més grans apòstols del capitalisme, com Adam Smith, van destacar-ne les conseqüències no intencionades: els individus que busquen tenir guanys acaben beneficiant la societat precisament perquè els altres no els interessen gens ni mica. La clau és la competència: un mercat competitiu serveix el bé comú perquè impulsa el ventall i la qualitat dels béns i serveis disponibles reduint-ne contínuament els preus.

No és difícil d'entendre que als capitalistes els pugui anar molt millor amb menys competència. Aquest és el sisè secret que va exposar el 2020. Alliberades de la competència, a les colossals empreses de plataformes com Amazon els va anar sorprenentment bé la mort del capitalisme i la seva substitució per alguna cosa que s'assembla a un tecnofeudalisme.

Però el setè secret que l'any passat va revelar conté un fil d'esperança. Si bé generar un canvi radical no és mai fàcil, avui resulta àmpliament evident que tot podria ser diferent. Ja no hi ha motius perquè haguem d'acceptar les coses tal com són. La veritat més important del 2020 està plasmada en l'encertat i elegant aforisme de Bertolt Brecht: "Perquè les coses són com són, les coses no seguiran sent com són". No se m'acut una font d'esperança més gran que aquesta revelació, pronunciada en un any que la majoria preferiria oblidar.

Traducció: Toni Güell Ayza

Copyright Project Syndicate

stats