30 hores: un experiment lingüístic
1. Aviso, d’entrada, que aquest article tindrà un gir final que us pot posar de mal humor. Tant com m’hi va posar a mi aquest dissabte. Per raons laborals he passat trenta hores a Ciutadella. S’hi celebrava la vintena edició de la Fira del Llibre en Català i m’hi van convidar per fer la xerrada al Vermut Literari de dissabte. A la diàfana plaça des Born, potser una de les àgores amb millor claror de tot el Mediterrani, hi havia una carpa necessària per prevenir de les pluges d’octubre o dels patacs de sol que ens haurien cremat la closca. A dins, set de les vuit llibreries que hi ha a Menorca hi tenien la parada amb l’estesa de llibres en català i la senyera com a faldó, un costum que hem normalitzat sense adonar-nos com és d’absurd usar la bandera d’un país com a gran llençol tapa-cames. En una illa amb cent mil persones empadronades –si fa no fa com Sant Cugat– hi ha vuit llibreries. La ràtio no està gens malament. Millor encara és la gentada que ha passat per aquesta fira, que només dura dos dies. Divendres, molts escolars. Dissabte, una munió de famílies que remenaven llibres i anaven de parada en parada sense cap pressa.
2. Lògicament, tots els actes de la Fira eren en català. Dins del recinte només s’hi parlava una llengua, però vaig voler veure què passava a fora, al carrer, a les botigues, a la vida. Allò que al Principat ens amoïna tant de l’ús social del català. No anava a Menorca des d’abans de la pandèmia i, en la darrera ocasió, va ser a finals de juliol, quan la carretera entre Maó i Ciutadella és una fila índia de cotxes i turistam per tot arreu. El meu treball de camp de butxaca, d’aquest cap de setmana de tardor, té un resultat que m’ha sorprès. Vaig viure únicament en català durant trenta hores. Vaig fer tres àpats en tres restaurants i no només tenien les cartes en català –i també en castellà, francès, anglès i alemany–, sinó que totes les comandes van ser fetes i preses en català. Vaig anar a quatre cafeteries, vaig entrar a dues botigues, vaig comprar un diari i vaig enraonar amb la recepcionista de l’hotel. Fins i tot a l’aeroport em van atendre sempre en català. La clatellada per l’entrepà de pernil de l’Enrique Tomás és la mateixa en qualsevol idioma. El problema era el porc ibèric, no el menorquí amb el qual em van despatxar.
3. Divendres a la nit vaig estar de sort. Al Teatre des Born, en un dels edificis senyorials de la mateixa plaça, celebraven un homenatge a Joan Pons, un dels millor barítons de tots els temps. Un ciutadellenc com ell, un home que ha inaugurat temporada a la Scala de Milà i que té el rècord d’haver estat contractat durant vint-i-cinc anys seguits pel Metropolitan Opera House de Nova York, era profeta a casa seva. Li feien un tribut al teatre on havia debutat més de cinquanta anys enrere. Encara quedaven localitats a primera fila del galliner i, nova sorpresa, les entrades eren de franc. L’espectacle, de dues hores, que combinava entrevista a l’estrella amb vídeos d’actuacions seves, va ser tot en menorquí. Quan la normalitat fa sensació de victòria, malament rai.
4. Dissabte, després del vermut literari i mentre feia temps per anar a veure el Barça-Girona amb els culers abrandats de la Penya Barcelonista de Ciutadella, em vaig asseure en un banc de carrer. Una cantonada més avall hi havia un restaurant amb terrassa. Després de pagar, dos matrimonis que no arribaven als quaranta anys es van aixecar per fer el cigarret i estirar les cames. Enraonaven en castellà i, just en passar pel meu davant, una d’elles va dir: “Qué bien que Menorca no es como Cataluña, que te hablan en catalán todo el rato”. Tots li van donar la raó i l’altra dona encara ho va reblar: “Sí, pero ahora la chica que nos ha cobrado ha dicho «adeu»”.
