400 euros ben gastats
El meu amic té una filla, nascuda el 2004, que, per tant, té dret al bo cultural que el ministre Iceta envia als joves de 18 anys. 400 euros per gastar en cultura. Tota?
La noia i els seus amics, feliços per aquest aliment per a l’esperit, van sospesar les possibilitats culturals que tenien. Un museu? Una llibreria? Teatre? Un curs de novel·la? Doncs no. Música. I quina música? Doncs, en fi, aquella música. El Reggaeton Beach Festival.
La cultural filla del meu amic i els seus acòlits van pagar—gràcies a nosaltres– entre 90 i 150 euros per entrar al recinte i tenir dret al marxandatge. I un cop allà dins, amb el marxandatge posat, les birres de la food truck comprades i el tros de pizza ingerit, van escoltar i van ballar al ritme d’aquesta música tan inclusiva i igualitària que es diu reggaeton. Si pagaven 200 euros (i els van pagar, perquè els tenien, gràcies al ministre i a nosaltres) podien anar a la zona vip, on potser podien veure els tatuatges dels melòmans que actuaven. A la pàgina web del festival, de fet, hi diu que hi havia: “Conciertos, actividades, food trucks, shishas, sorpresas”. Les shishas no sé què són. Les sorpreses, millor que no ho sàpiga.
Algú dirà que tot és cultura i això també i jo diré que totalment d’acord. Un xupito és cultura i el reggaeton, també. És cultura popular, o contracultura, com li vulgueu dir. Però és una cultura a la qual no li cal ajuda pública, ni cal que l’acostem als joves, de la mateixa manera que no cal que acostem als joves els gintònics (ja se’ls acosten sols). També és cultura el menjar i no els donem el bo perquè vagin al Pokins. El que volem és que vagin a la biblioteca (abans que arribi el torero de Vox). Però la biblioteca no val 400 euros, ja ho sé.
