8/2: Frivolitat

UN DELS GRANS defectes de la política espanyola recent -i també pot ser-ho de la catalana-és la frivolitat. Davant de qüestions profundes, de molt de gruix i de molt llarg abast en el temps, hi ha polítics que actuen amb criteris d’estricta conjuntura, fent surf damunt dels problemes, sense afrontar-los. No busquen la solució de les grans qüestions -i el problema català n’és una- sinó la pura supervivència. Es tracta de guanyar temps, de passar la maroma i de tirar la pilota endavant. Pedro Sánchez és una perfecta il·lustració de la frivolitat política, i ho demostra el seu canvi de parer constant en qüestions fonamentals, a conveniència. Però no és pas l’únic. A tots els sectors hi ha exemples de frivolitat en el plantejament o en la gestió de les grans qüestions. Sovint les eleccions, com les de diumenge, es plantegen entorn a eixos clàssics: esquerra-dreta, catalanisme-espanyolisme, intervencionisme-liberalisme... Però crec que hi pot haver un altre eix que sembla invisible però que l’elector percep, que és el de frivolitat-seriositat. I que el vot, a més de components ideològics o d’adscripció nacional, també té present la pràctica dels candidats en aquest eix. Perquè la frivolitat no és un delicte, però tampoc no és una virtut política.