Un virus invisible, desconegut i canviant ha posat el mon de cap per avall en només un parell de mesos. La primera reacció va ser la mateixa de quan cau un nen a terra: no passa res, ja està, ja està. I es va procedir a administrar-nos dos presumptes calmants mediàtics: la grip encara mata més gent i el pitjor virus és el de la por.

No és fàcil ser coherent en les reaccions personals ni en les mesures públiques que cal prendre. El que avui et sembla una ximpleria, demà ho estàs decretant o complint. Aquests últims dies ha crescut la inquietud a Catalunya, i potser ja tocava. Si fins ara hem pecat d'alguna cosa, no ha sigut d'escampar la por, sinó d'un cert excés de confiança. No volíem perdre el Mobile World Congress i sentíem moltes declaracions presumptament tranquil·litzadores que, si ara les recuperéssim, farien envermellir més d'un, per precipitades i imprudents.

Quan es diu que tots tranquils, el que s'hi queda de veritat és el virus, que té via lliure per a la seva expansió internacional. Passar, passa. Però no sabem ben bé què. Ni com has vingut, coronavirus, ni com marxaràs. Ni tampoc quan. Ni què hem de fer, mentrestant. Administrem tots plegats aquestes incerteses, de la millor manera que sabem. Tens gent morta, infectada, confinada, altres que han perdut viatges, diners i negocis, persones que han sigut víctimes d'un racisme col·lateral, científics que investiguen contra rellotge, experts que fan un tour imprescindible pels mitjans de comunicació i, sobretot, uns professionals de la salut davant dels quals tots ens hauríem de treure el barret, la mascareta i el que fes falta.

Se suspenen competicions esportives, mentre oferim la llista de morts que has provocat, com si fos un medaller olímpic per països, amb la Xina, Iran, Corea del Sud i Itàlia ocupant les primeres places, i amb Catalunya i Espanya que ja han estrenat el seu caseller. 100.000 contagis i més de 3.000 morts en 85 països diferents. És poc, si s'acabés aquí. Pot ser molt, depèn de què ens esperi. Parlava abans d'un excés de confiança, d'un cert supremacisme davant d'un virus invisible i d'aparença ridícula. Com que les religions han perdut pes, les pandèmies ja no són interpretables com un càstig diví. Ara, per més esforços divulgadors que fem, li encolomem la por al periodisme. Els ciutadans d'aquesta part de món, l'any 2020, no veiem les epidèmies mortals com una cosa pròpia, sinó de l'Edat Mitjana o bé d'un futur apocalíptic que nosaltres –més espavilats que ningú– no veurem. No ens afectarà el coronavirus, perquè els déus som nosaltres.

P.D. Confinar acabarà sent una de les paraules del 2020. No hem deixat de pronunciar-la des de principis d'any: primer, per l'accident a la petroquímica de Tarragona; després, per la borrasca Gloria i ara pel coronavirus. Una salutació per als que llegeixin aquesta carta, des de casa, en ple període de confinament.