Els Alfacs (1927)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEntre dos foscams eixim d’Amposta per la carretera de la Ràpita. Hem deixat l’Ebre enrere, però aquest riu, falaguer i amorosit, ens vol acompanyar fins que serem al terme de la jornada. Escampeu la vista i només veieu sèquies, canals, fibles, regs, estanyols i claps d’aigua entollada que reflecteixen dolçament la claror cansada i opalina de l’hora llostre. La terra és baixa, llisa i tova, i l’aire us duu una sentor aigualosa que té una mescla d’agrors de fanguitx estantís i d’escates de peix. De cap a cap, fins a Sant Carles, la carretera, dreta i encesa com un fil d’or, va rastellant les perles dels bassiols i aigualluts que es baden a banda i banda amb un fresseig sedós dels plomalls de les bogues i un raucar solemnial dels tòtils i granots. Al lluny, cap a ponent, les serres de Montsià, de Godall i de Beceit, feréstegues i valentes, tenen una fantàstica llum teatral, un besllum rosat de pela de taronja i un retall enèrgic que aviva el cel amb un brill d’acer. [...] Via enllà, si voleu fer comparances, no us mancaran pas termes de relació. Aquesta terra amarada i pastosa, entre dolça i salobrenca, quieta i sensual, brodada de sèquies i enflocada d’estanyols, amb una llampeguejant irisació d’anguila acabada de pescar, us recorda, com hi ha Déu, el Vacarés i la Camarga de Provença. La mateixa inflor matronal, la mateixa pomposa opulència, la mateixa amplitud de visions, la mateixa transparència de l’aire, el mateix desvari en el cel, la mateixa sucositat de mel en la terra i el mateix abrandament per tot. Les Goles de l’Ebre i les Boques de la Roine són dues germanes bessones; la Punta de Buda i la llenca de sorra daurada de les Santes Maries de la Mar, diríeu que són idèntiques; aquesta magna regolfada de Sant Jordi, vibrant i esplendorosa, xarbotant de sol, emmarcada dins uns relleus pintats amb purpurina fresca i tan divinament blava que sembla un cel a l’inrevés, és la mateixa regolfada, borratxa de llum però fina i suau com una verge nua que fa la mar provençal des de les platges de la Crau fins a les engires de les portes de Marsella. [...] Aquell alt rei en Jaume, que va estimar-la tant aquesta terra, que la conegué més que ningú l’hagi coneguda, que la posseí tota sencera com si la dugués dins del rovell de la seva ànima braolant de passió, cada vegada que passava l’Ebre, pels Alfacs, per Tortosa, per Mora o per Mequinença, parava el seu corser i tombava l’esguard amb recança. [...] I bé; recordem-nos que som a la Ràpita... Hem sopat, i En Trampu ens ve a cercar en un bot que ens menarà a bord de “La Gavina”, una goleta fina i platejada que es gronxa gentil en les aigües tranquil·les dels Alfacs. [...]
