Als joves, per damunt del soroll

Aquests dies hem discutit públicament -també en la intimitat familiar- sobre la vostra resposta a la sentència, l’esbravada contra uns cossos policials desfermats. ¿Us hem d’aplaudir pel compromís o censurar per les formes? Què n’hem de fer d’aquest Carnaval de foc i ràbia? Personalment us he recordat la no-violència. La meva resposta racional ha estat rebaixar l’excitació i l’odi. Ja està dit. Ara vull parlar-vos d’una altra cosa diferent. Voldria enlairar-vos per damunt del soroll...

Sou al cim. La joventut és un cim, és tocar el cel, és vertigen. Tot està per fer i tot és possible, com deia el poeta. És el temps més allargassat que viureu mai perquè en realitat no és pròpiament un temps, sinó més aviat un espai-temps. Té una gran consistència matèrica. Tanta, que el seu record us acompanyarà tota la vida. D’aquí molts anys encara serà com si toquéssiu amb els dits els dies lluminosos de la vostra vintena, com si notéssiu la pell irisada, les pors i les passions. Portareu sempre dins l’època del cim, la mitificareu, la plorareu i la riureu, serà la vostra aventura en majúscules. Si la infància és la pàtria, la joventut és l’Arcàdia, el paradís perdut del plaer i la utopia.

Quan ets dalt de tot contemples l’horitzó: veus muntanyes i valls, altres pics, el sol que fa el seu camí de cada dia, el vent que et frega les galtes, respires fondo i sents l’eco de la pròpia veu interior que ressona plena de desitjos. Aquest és el vostre moment. Sou al cim de les vostres il·lusions, el cor us batega fort, indomable. L’energia és tan intensa que podríeu arribar a fer una bogeria: més d’un cop heu hagut de reprimir el desig de saltar al buit, de ficar-vos en el forat negre d’aquest temps-espai. Però al final sempre us reté alguna força invisible a la qual no sabeu quin nom posar, ni jo tampoc. Potser, planerament, n’haurem de dir l’instint de viure. La joia de viure. Un misteri. Una dolça metzina.

Els déus en els quals no creieu us han regalat aquesta condició d’herois temporals, us han col·locat aquí dalt. Però aviat us adoneu -potser ja ho heu fet, no ho sé- que el pròxim cim de la vida us l’haureu de guanyar. El dia que ets conscient d’això comença a fondre’s la màgia. Podreu conservar sempre un esperit jove, però no la joventut. El que us intento dir és que, tal com jo ho veig -i naturalment puc estar del tot equivocat-, la vida adulta no és un descens, sinó una escalada inacabable que paradoxalment arrenca del pic més alt i més bell de tots. A l’origen hi haurà sempre aquest cim iniciàtic, aquesta muntanya regalada que és la joventut. Quina meravella, quina enveja veure-us ara pletòrics de forces, d’idees, de dubtes, d’errors i de projectes increïbles. Sento una enveja que no és sinó nostàlgia, i alhora puc imaginar-me que vosaltres ho viviu com una bogeria fora de control, en què en qüestió d’hores podeu passar del clímax de l’excitació -i la violència?- a una suor freda i un llagrimal humit.

El meu temps ja és un altre, és el d’un jardí on cada planta que rego conserva la fragància d’una gesta, on cada flor és un pic en si mateixa. Ja ho sé que no us interessa el jardí d’algú que ja ha creuat la meitat de la ratlla del camí dantesc -us sona Dante?-. Em costa tant que els fills el regueu en la meva absència! I en canvi a mi m’interessa tant la vostra talaia! Teniu el món als vostres peus. Esclar: us l’hem deixat massa atrotinat, contaminat, barallat, ple de desigualtats. I malgrat tot és meravellós. Defenseu-lo, canvieu-lo, estimeu-lo... No us ho hauria de dir així, tan imperativament, perquè els sermons dels pares l’únic que porten és la negació instintiva dels fills, i no voldria que la vostra resposta consistís a renegar de la vida. Feu, doncs, el que us doni la gana. Per això sou al cim. És la vostra tria, és el vostre futur. Només us demano una cosa: deixeu el món una mica millor de com l’heu trobat.

Més continguts de