Del 25-N, les violències i les democràcies

En l'interval que va d'ara a la pròxima diada feminista, potser podríem avançar

ANNA GABRIEL
ANNA GABRIEL

Haurem passat un altre 25 de novembre amb actes de denúncia, accions i declaracions solemnes. Segurament, tot el que s'hagi fet haurà servit per crear una mica més de consciència; haurem actualitzat les xifres de dones assassinades, agredides o violades, i haurem dedicat una part del nostre temps a reflexionar sobre com pot ser que hàgim de cridar que no en volem ni una més. Haurem passat, en definitiva, un altre 25-N. I haurem sumat un dia més de presó, un dia més de maltractaments, un dia més de gana o un dia més de por. Sia als Països Catalans o a Ginebra, hi ha dies que passen per a totes igual.

I en l'interval de temps que va d'ara a la pròxima diada feminista, la pròxima cita per a denúncies, accions i declaracions solemnes, potser podríem avançar. Per no trobar-nos que ens acostumem a comptar-nos com a víctimes, de dia internacional en dia internacional. Per no trobar-nos que el sistema també digereix les nostres denúncies, les nostres accions i les declaracions solemnes. Per no trobar-nos, si és que no ho ha fet ja, que les metabolitza i les utilitza per presentar-se com un sistema democràtic, com un sistema que garanteix la llibertat i la igualtat i que, tot i que no és perfecte, és el més perfecte que pot existir. En definitiva, davant la possibilitat que ens facin creure que vivim en una democràcia completa o que cal fugir del feminisme com cal fugir del masclisme, hem de plantejar-nos avançar per evitar seguir retrocedint.

I ens cal avançar per anar més enllà de la façana, més enllà de les capes oficials i de les xifres; per anar als plecs de l'ànima, al cor dels barris i les vides. I sentir endins que no hi ha democràcia si hi ha gana, que no hi ha democràcia si hi ha impunitat davant el feixisme i que no hi ha vida si hi ha masclisme i patriarcat.

Sempre, sempre cal que ens demanem si aquella llei, en aquell context o amb aquella correlació de forces, permetia posar la vida al centre

La democràcia no és un corpus legal o un entramat d'institucions. Democràcia no és ni tan sols votar. Perquè no hi pot haver democràcia si s'empresona per voler escoltar el mandat popular, de la mateixa manera que no hi ha democràcia si hi ha gana o si hi ha gent que salta al buit abans de ser desnonada. Perquè la democràcia no és el respecte per la llei, ni tampoc per l'estat de dret.

No hi pot haver democràcia si l'amenaça de l'extrema dreta, de les seves agressions, del seu racisme i de la seva voluntat de tornar les dones a la 'sección femenina' no només resta impune, sinó que té la complicitat de massa silencis. Perquè no hi pot haver democràcia si la seguretat de les dones depèn de si no anem amb tanga o de si hem cridat suficientment quan ens han intentat agredir.

La democràcia només pot sorgir d'aquelles formes de governança que vulguin posar la vida de les persones al centre. I això exclou moltes de les lleis, les institucions i les polítiques públiques que, en l'actualitat, s'entenen com a democràtiques. Perquè la llei respon, sempre, a un moment històric, a uns interessos de grup o de classe i a una correlació de forces. I sempre, sempre, cal que ens demanem si aquella llei, en aquell context o amb aquella correlació de forces, permetia posar la vida al centre. I ni la llei d'amnistia de 1977 ―que va amnistiar torturadors i no va deixar de condemnar lluitadores per la llibertat―, ni la Constitució espanyola ―que impedeix que els pobles puguin decidir, però no impedeix que els bancs puguin desnonar vides― ni les retallades austericides en educació o en sanitat no posen la vida al centre.

Proposem avançar per no trobar-nos que encadenem commemoracions sense haver modificat ni un bri les consciències ni les realitats materials. Avançar per despullar aquesta democràcia, que no ho és. Avançar per bastir l'alternativa al sistema capitalista patriarcal, que és el feminisme.

Avançar seria crear institucions pròpies, generar espais de sobirania, superadors de la lògica del benefici i el capital.

Avançar seria que no hàgim de sumar cap dia més de presó ni cap dia més de maltractaments, de gana o de por. Que ens guiï la voluntat de no conformar-nos amb menys. Assumint que en el mentrestant, lleis, interessos o extrema dreta seguiran colpejant la vida. Però alçant-nos quotidianament, perquè, algun dia, els pobles puguem decidir, les preses i les exiliades puguin tornar a casa i les dones i la humanitat sencera puguem, simplement, gaudir de la vida.

Més continguts de