Cooficialitat de la llengua a l’escola (1977)
Peces històriques
Del pedagog Joaquim Arenas (Mataró, 1938 - Premià de Mar, 2025) a l’Avui (26-I-1977). Activista pel català a l’escola, Joaquim Arenas —mort fa quinze dies— seguia el mestratge de Joan Triadú, pioner en la recuperació de l’ensenyament de la nostra llengua. Mesos després d’aquest article, el reial decret de 23 de juny de 1978 introduïa el català al sistema escolar. Dos artífexs d’aquell decret eren el mateix Joaquim Arenas i Francesc Noy, alt càrrec del govern Tarradellas nomenat el 5 de desembre de 1977.
Arran de les declaracions d'una possible cooficialitat de la llengua hi ha qui defensa que el fet no consistirà en altra cosa que reconèixer una situació de permissibilitat ja existent, guanyada a esgarrapades. Però, què vol dir cooficialitat? Les respostes poden ser diverses i definir la cooficialitat depèn, en el moment actual, més de la intenció que no pas de la definició del terme. Interrogats sobre què entenien per cooficialitat de la llengua a l'escola una colla de joves que acaben els estudis previs a la universitat els conceptes eren ben diferents: que el català i el castellà son oficials; que hom pot fer servir el català i el castellà indistintament. De totes aquestes possibilitats que ens ofereix el mot cooficialitat, la que es decanta per una oficialitat compartida, tants a tants és la que ens sembla més acceptable. En el nostre cas i a l'escola concretament això voldrà dir que el peix gros no es mengi el petit, si més no cooficialment, però no cal ser pas profeta per endevinar que la part més galdosa correspondrà necessàriament a la nostra llengua. Talment com fa de mal compartir una taula parada amb un comensal sense massa miraments perquè anteriorment li han consentit tot i els que no. De la mateixa manera català i castellà a Catalunya difícilment podran compartir una igualtat de condicions perquè des de fa ja més de dos-cents cinquanta anys és la llengua imperial la que predomina a l'empara d'una rècula de decrets que va encapçalar la Nova Planta. Si cooficialitat no vol dir reconeixement del català com a llengua del país i per tant inclusió del seu aprenentatge i estudi en els programes escolars i universitaris, si més no com el castellà, amb totes les conseqüències que això comporta, restarà una paraula sense sentit i sobretot sense eficàcia. Ja que tornar-nos la cooficialitat ha de voler dir adobar tot allò que s’ha malmès amb plena consciència. I referent a l’escola se'ns ha fet malbé tot. En aquesta taula malparada de la cooficialitat, només amb un menú especial per als de casa podrà haver-hi ús indiscriminat del català i del castellà. És ara el moment d'assentar unes bases clares. El català és la llengua de Catalunya, el castellà és la llengua de l'Estat. I els catalans de parla castellana?, us preguntareu. Ni l’administració ni els autòctons podem cometre la injustícia de negar-los el dret a la llengua i a la cultura que també és d'ells pel fet de ser catalans, quan vulguin ser-ho i sentir-se'n. Caldrà preveure un estatus per a respectar aquells immigrats que vulguin ser-ho i sentir-se'n sine die. Però el que no podem fer mai és combregar amb rodes de molí. […] La cooficialitat serà en fals si, a la pràctica, deixa les coses com són ara. […]
