Art en texans
Una excel·lent dosi de cultura ha arribat a la televisió amb un plantejament insòlit: el mateix programa s’emet a una tele pública (TV3) i a una plataforma de pagament (Movistar+). És This is art, presentat per l’entusiasta Ramon Gener, el mateix que ens va explicar òpera amb texans i que ara ens parla d’art amb sabates de colors. El programa (per a mi, més reeixit el segon episodi que el primer) evidencia una cura extrema per tots els aspectes televisius: des del contingut i l’estructura de guió, repassant qüestions artístiques de manera transversal, fins a aspectes més tècnics com la realització, la postproducció, la il·luminació, l’ attrezzo i el so. “L’obra d’art ets tu!”, ens diu Gener a la careta del programa. Però, en realitat, la peça artística és el resultat televisiu en si mateix.
La divulgació cultural a la tele no és fàcil. Com més accessible es fa a l’audiència i més voluntat hi ha per fer-la entretinguda i apassionant, més risc hi ha de simplificar-la. És extremadament complex trobar l’equilibri i, segurament, depèn molt d’on col·loqui el llistó de l’exigència cada espectador. This is art manté un balanç força ajustat entre el missatge, un pèl més primmirat que l’habitual de la tele, i la divulgació popular.
El presentador, Ramon Gener, intenta transmetre l’enardiment i la fogositat que tant enganxa, tot i que potser en algun moment satura. No pots comunicar passió sempre, durant tanta estona i en tot. Segurament el problema és d’omnipresència, visual o auditiva. No calla ni a la careta del programa, que pel que fa a imatge és deliciosa, però que se suma a la dèria televisiva de moda dels monòlegs verborreics d’arrencada.
This is art té una singularitat molt atractiva: la universalitat. Més enllà de quan es dirigeix directament a l’espectador (que ho fa en l’idioma del país on s’emet), Gener interactua amb la gent en català, castellà, anglès, italià, francès... depenent del lloc del món on es troba, cosa que culturalment enriqueix el programa. Reforça el missatge global que té l’art. Ara bé, no deixa de ser significatiu que quan interactua en català amb la gent, l’idioma desapareix o es torna a gravar l’escena en castellà per a la versió per a Espanya. Per exemple, a TV3 el presentador interactua amb un grup de nens en català, i es torna a gravar en castellà per a la versió de Movistar+. O en un muntatge on un seguit de responsables de recursos humans revisen el currículum de Da Vinci, en la versió de Movistar+ s’elimina el noi que parla en català. El català a Espanya, ni poc ni subtitulat. Sort que el programa és cultural.
This is art és meravellós. Tant, que fins i tot compleix la característica de les obres mestres: més enllà de la bellesa, revela més coses del context social en què s’ha concebut. Aquesta joia televisiva denota, fins i tot, la manca de maduresa lingüística a Espanya.
