Benzema 1 - Racisme 0

¿Com volem que tot d’una la societat francesa sigui tolerant i oberta envers la diversitat cultural?

El terreny de joc. Que les seleccions esportives són la màxima expressió de la clàssica barreja entre política i esport, ho teníem clar. El que no entrevèiem pas és que l’Eurocopa 2016, que acull França a partir d’avui, donaria tant de joc per debatre sobre la gestió francesa de la diversitat cultural.

A l’eix de l’atac. La polèmica sorgeix arran de l’exclusió dels jugadors Karim Benzema i Ben Arfa dels bleus, segons alguns per raons extraesportives, sospitosament racistes. Si fa uns dies el mateix Benzema acusava el seleccionador francès Deschamps de “sucumbir a les pressions racistes d’una part de França” -clara referència al Front Nacional-, l’exfutbolista marsellès d’orígens catalans Eric Cantona s’afegia al debat sentenciant: “Benzema i Ben Arfa, dos dels millors jugadors francesos, no podran jugar en l’Eurocopa d’enguany. I tots dos són d’origen nord-africà. Per tant, el debat és obert”. Per si no n’hi havia prou, el popular actor francès Jamel Debbouze, de pares marroquins, rematava la jugada amb una assistència als dos jugadors desterrats, de qui lamentava l’absència al campionat.

Autogols de la defensa. La prova que el debat és obert és que fins i tot el primer ministre, Manuel Valls, i el president, François Hollande, s’han vist obligats a posicionar-se tirant pilotes fora. Entremig, la diputada Marion Le Pen, néta de Jean-Marie Le Pen, etzibava al davanter madrileny que la riquesa econòmica que acumula és “gràcies a una França a la qual ara escup”, i el convidava a jugar amb Algèria. Al seu torn, l’expresident de la República i probable candidat a les pròximes eleccions presidencials, Nicolas Sarkozy, que no volia quedar-se a la cua de la classificació, aprofitava l’ocasió per carregar contra Hollande: “El govern -i especialment Hollande- ha jugat amb el comunitarisme, ha empès els francesos els uns contra els altres. I el resultat són les declaracions insensates de Benzema, de Debbouze i d’aquell pobre senyor Cantona”.

França és tant o més racista ara que amb Sarkozy. La diferència és que els darrers quatre anys s’ha restaurat l’imaginari políticament correcte típic dels socialistes francesos

L’àrbitre, fora de joc, i el joc, perillós. El que més fa sospitar a favor de Benzema i Cantona és que ningú no ha sortit al contraatac de les escandaloses pegueses de la dreta francesa. Cap amonestament a Sarkozy i cap vermella directa per a Le Pen, cosa que denota la pàtina de racisme sociològic que tragina el país gal. On ens hem deixat el fair play, senyors?

Centre de dades. Objectivament, ¿són racistes els francesos? El mes passat la Comissió Nacional i Consultativa dels Drets Humans de França va presentar el report anual sobre racisme. Es confirma el vell tòpic de la suposada hipocresia de la societat francesa. D’una banda, el nombre de ciutadans que declaren que no són racistes ha crescut del 39% fins al 53% d’ençà que Hollande és al poder. De l’altra, els actes delictius de caràcter racista han augmentat un 22,5% l’últim any, i els delictes islamofòbics s’han més que triplicat entre el 2014 i el 2015. A més, per molt positiva que alguns vegin l’evolució de la primera xifra, continuo pensant que si avui un 47% dels francesos encara es declara poc o molt racista, l’escenari per al conjunt d’Europa és si més no inquietant, especialment venint de la pretesa República dels valors humanistes i la il·lustració (sic). Penso, de fet, que França és tant o més racista ara que amb Sarkozy. La diferència és que els darrers quatre anys s’ha restaurat l’imaginari políticament correcte típic dels socialistes francesos. Aquesta façana fa que ciutadans moderats que abans s’obrien desacomplexadament a declarar-se un peu racistes, ara s’estimin més de seguir el mainstream governamental que dictamina que el bon republicà francès ha de ser -sobre el paper- obert, solidari i tolerant, a l’espera que una nouvelle vague conservadora els permeti tornar a sortir de l’armari.

Fi del partit i repetició de la jugada. Joan-Lluís Lluís explica pla bé que la República ha estat una màquina de blanquejar el nacionalisme francès: excloent, homogeneïtzador i assimilacionista. ¿Com volem que tot d’una la societat francesa sigui tolerant i oberta envers la diversitat cultural que prové de fora si, en nom de la República, durant segles se’ls ha ensenyat i obligat a menysprear, rebutjar i expulsar la diversitat cultural de dins? Si de cop i volta els partits republicans volen combatre l’hegemonia del discurs nacionalista del FN perquè veuen perillar llurs quotes de poder, saben perfectament quin és el millor antídot contra la intolerància: que basteixin una França plurinacional i plurilingüística, d’identitats, llengües i cultures diverses i complementàries. Per un cop, París hauria de mirar al sud: Còrsega és el camí.

Més continguts de