Llaços grocs al Teatro Real
Arran de l’incident dels llaços grocs al Teatro Real tornen a sorgir les veus que reclamen la neutralitat política dels espais públics (encara que no sé si públic és el qualificatiu adequat per al dia de l’estrena d’una òpera al Teatro Real) on tenen lloc esdeveniments culturals i esportius a què acostumen a anar els ciutadans Felipe i Leticia en qualitat de reis d’una construcció política que es diu Espanya, amb el seu himne i la seva bandera.
Crida especialment l’atenció, en aquest cas, que el director de l’obra en qüestió, membre de La Fura dels Baus, en altre temps transgressora, lamenti l’exhibició d’un símbol que recorda l’existència de presos polítics en presó preventiva des de fa quasi un any (no pas un símbol independentista: per a això n’hi ha d’altres) utilitzant el color d’una ONG internacional que vetlla pels drets humans.
JESÚS VEIGAS RODRÍGUEZ
BADALONA
La punta de l’iceberg?
Llegeixo que, segons algunes associacions de magistrats, els jutges que van protagonitzar els xats agressius contra els polítics independentistes no poden ser més d’una cinquantena entre un total de cinc mil cinc-cents jutges a tot el país. Pregunto: ¿es tracta només d’una minoria o estem al davant de la punta de l’iceberg? I penso: els resultats ens podrien donar una resposta… i les presons em diuen que es tracta de la punta de l’iceberg.
JOAN MARTORELL I BARBERÀ
MATADEPERA
Escàndols
Hi ha diversos escàndols a Espanya que indiquen que les institucions del país necessiten algun tipus de refundació. No només és el tema dels presos polítics, que ja tot sol posa en dubte la magistratura del país i una intel·lectualitat que, per vergonya o per falta de vergonya, no ha protestat. És també tot l’afer de les titulacions dels polítics. Si desconfiem d’ells fins al punt de buscar-los les pessigolles en el currículum, i els hi trobem, ¿pot degradar-se més la política? I el tema dels aforaments i la inviolabilitat del rei, que no es vol posar en dubte. Com pot arrossegar-se aquest llast en ple s. XXI?
JOAN GARCIA
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
La independència, emocions i raonaments
Entenc totalment a nivell emocional el desig de molts independentistes de construir la República Catalana de manera immediata, i de defensar-la amb una gran mobilització popular, el control del territori i fent resistència no violenta davant la resposta repressiva de l’Estat. L’entenc perquè hi tenim tot el dret i tota la raó. El nostre país necessita alliberar-se d’un Estat que ens margina, ens espolia i respon a les nostres pacífiques demandes amb mentides, menyspreu i violència. La reacció emocional està justificada i ens pot aportar energia per impulsar el nostre projecte, però no es pot elaborar una estratègia basant-nos només en les emocions. Seria una acció suïcida. Per tenir alguna possibilitat d’èxit cal valorar la realitat on vivim amb la màxima objectivitat. En aquest moment l’independentisme no passa del 50% de suport, i pot perdre vots si actua com si tingués una clara majoria. Al PP i Cs no hi ha cap escrúpol de portar la repressió fins on calgui. La UE, en plena crisi, fa algun gest de protesta, però no aturarà la repressió. Amb l’actual correlació de forces, l’estat espanyol fins i tot sortiria de la UE abans d’acceptar una Catalunya lliure. La nostra millor opció és una aliança amb els demòcrates catalans i espanyols per defensar la democràcia i fer un referèndum pactat d’autodeterminació. És un camí més llarg, però restaria vots al PP i Cs, ampliaria la base independentista i tindríem el suport imprescindible d’Europa.
JAUME GARCIA RUIZ
MANRESA
