Cava, el lògic final d’una història de cacics

Determinat teixit econòmic català manté pràctiques palermitanes

Aquests dies està sent notícia el conflicte entre pagesos del Penedès productors de raïm i els grans cellers del cava. Sembla que el conflicte se centra en les empreses Freixenet i Codorníu. Tal com s’estan desenvolupant els esdeveniments, sembla com si es pretengués acusar de l’empitjorament de la situació les empreses internacionals que han adquirit la majoria de Freixenet i Codorníu. És un error. El problema ve de lluny.

Vaig escriure el primer article anunciant les males praxis del cava fa molts anys, quan col·laborava amb el diari 'Avui': “Oasis podrits” (13/03/2004). En van venir més: “Raïm miserable” ('Avui', 08/10/2005), “La cova del cava” ('Avui', 02/12/2005), i alguns altres –entre els quals, els publicats aquí, a l’ARA–. Deia llavors que les males praxis acabarien arruïnant el sector. En un dels primers articles explicava que, aquell any (2005), a la Xampanya s’havia pagat el quilo de raïm quinze vegades més car que al Penedès. I al Piemont, per fer-ne vi, el preu quintuplicava el pagat aquí. Alguns pagesos i productors em van trucar per dir-me que tenia raó. Molts lectors, en canvi, em van titllar d’anticatalà pel fet de denunciar coses lletges de 'lo nostro'. El més significatiu fou una trucada d’un advocat que, en nom de Freixenet, i amb to amenaçador, va acusar-me de perjudicar el sector. Li vaig respondre que, si hi havia inexactituds, m’enviés un e-mail enumerant-les, que jo, immediatament, faria un article rectificant els errors. ¿A vostès els ha dit res? Jo encara l’espero.

Ara –quan la propietat dels majors responsables dels mals causats ha passat a mans estrangeres– s’aixequen les protestes obertes que abans eren inexistents. No em sorprèn. Els darrers anys he conegut productors de cava i les meves conclusions són que el fracàs del sector ha consistit en deixar que quatre cacics –caben en una llista curta– tinguessin collada la comarca. L’amenaça de l’advocat que em va trucar no em va fer ni fred ni calor. Però si jo hagués estat lligat al món del cava, aquella trucada era la típica utilitzada per anunciar-me la meva ruïna. L’'omertà' ha estat la regla. I l’han respectada tots. Un dels primers productors que van abandonar la denominació 'cava' fa molts anys –i a qui ara les coses li van bastant bé– m’explicava com li feien el buit i el titllaven de traïdor i d’anticatalà en aquell moment. Boicots no n'hi van faltar. Un altre m’explicava els riscos que corries en el tracte que et dispensava Caixa Penedès si t’enfrontaves als poderosos comarcals. Dels sindicats no cal que en parlem: inutilitat total. Tampoc la nostra premsa va fer-hi res. ¿Volen saber les innombrables multes milionàries que el ministeri d’Agricultura ha clavat a Freixenet al llarg dels anys? Multes per vendre vi dolent –que jo vaig denunciar en un dels articles que he esmentat–, mala praxi, vi immadur, etc. Tota la gamma d’infraccions. Doncs bé, per obtenir tota aquesta informació hauran de consultar per internet l’hemeroteca de, per exemple, 'El País'. De qualsevol diari no català. Els he de dir, perquè ho sé de primera mà, que qualsevol notícia dolenta implicava la no contractació de publicitat per Nadal.

L’enfonsament del sector cava –ara ja, irrecuperable– té responsables. Fonamentalment han estat els dos grans productors (Freixenet, principalíssimament, i Codorníu fent seguidisme). Alguns dels responsables invitaven Rajoy a visitar els seus cellers quan recollia signatures anticatalanes per boicotejar l’Estatut del 2006. ¿Ho recorden? Són els mateixos que s’atreveixen a enumerar, sense rubor, els mals que l’independentisme causa a l’economia mentre tenen la barra d’ignorar el mal que ells ja han causat a aquesta economia enfonsant en la misèria tot un sector.

Presentar ara com a dolentes les multinacionals que han adquirit Freixenet i Codorníu és enganyar la gent. Voler fer-li mirar la punta del dit. Aquestes multinacionals han comprat empreses de vi escumós i gasificat d’un sector que els seus antics propietaris van posicionar en el segment 'low cost'. La seva política va en el sentit de la seva inversió: inundar de vi barat el mercat internacional. Si vols vendre barat, has de collar en preus. No hi veig res d’il·lògic. Parlem d’empreses que han estat enfonsades pels antics propietaris.

Determinat teixit econòmic català –el que agafa certa volada entre les rieres del Besòs i del Llobregat– manté pràctiques palermitanes. Per això, entre altres raons, no tenim gaires grans empreses internacionals. Fora dels límits d’aquestes rieres tendim a estavellar-nos, perquè ja no som ningú. Són les conseqüències de contemporitzar i de ser permissiu amb el caciquisme.

Més continguts de