Conde i Bernad: moralitzadors amorals?

Els presumptes delictes que han dut a detenir-los entren en col·lisió amb els seus discursos moralitzadors

L’exbanquer Mario Conde i Miguel Bernad, el secretari general del sindicat Manos Limpias (ML), tenen un vessant poc conegut com a alliçonadors ètics. El primer el va plasmar liderant el Centre Democràtic i Social (CDS) el 2000 i Societat Civil i Democràcia (SCD) el 2011, que van esdevenir portaveus d’un populisme protestatari. El segon, fent bandera de la denúncia de tota mena de delictes, va encarnar un populisme judicial. Ara la detenció posa aquests dos moralitzadors públics sota sospita i erosiona la credibilitat que hagin pogut assolir, com mostrem tot seguit.

Conde: regenerar “el Sistema”. L’exbanquer va posar els fonaments del populisme protestatari contra les elits polítiques i financeres a l’assaig El Sistema (1994). Hi afirmava que existia un grup de poder, el Sistema, que governava més enllà de coloracions ideològiques. Dominava “ las áreas político-económicas del Estado ” i “ los medios de comunicación social ”, i liquidava la llibertat i el dinamisme civil. Així, la intervenció el 1993 del banc que dirigia -Banesto- hauria estat una resposta del Sistema per “ eliminar de un plumazo un poder financiero y mediático que no se mostraba particularmente entusiasmado con la gestión económica y en algunos casos política ”.

Conde va afirmar també que els partits atenien els seus interessos per sobre dels de la societat, i per evitar-ho volia reduir l’estat i revitalitzar la societat civil i el sistema representatiu. Ho va defensar primer al capdavant del CDS als comicis legislatius del 2000 (23.576 vots, 0,1%), i el 2002 la seva incipient carrera política es va estroncar perquè el Tribunal Suprem el va condemnar a 20 anys de presó pel cas Banesto. Després de quedar en llibertat provisional el 2008 va defensar les seves tesis amb la Fundación Civil i un nou rètol, SCD, que volia “ la regeneración del sistema y de las instituciones” i va encunyar un lema de gran èxit posterior: “ Juntos podemos”. Va participar en les eleccions gallegues del 2012 (15.990 vots, 1,1%) i va deixar la presidència del partit el 2013.

A Fundación Civil, Conde va encunyar un lema de gran èxit posterior: “Juntos podemos”

Aleshores va afirmar haver defensat idees que ja havia manifestat el 1992 en un congrés al Vaticà sobre ètica i capitalisme, quan davant de Joan Pau II va demanar “ un Código de Valores en el que la riqueza nunca sea el único patrón de prestigio y consideración social ”. Les acusacions que ara planen sobre Conde contrasten amb aquests propòsits.

Bernad: cap delicte impune. Bernad és el rostre visible del sindicat ML, al qual ha atribuït 6.000 afiliats i recursos limitats: “ Recibimos el dinero de las cuotas [...] , de donaciones de benefactores y venta de lotería. Es una economía de guerra”. Constituït el 1995, l’ens es declara “ no hipotecado por nada ni por nadie”, ni adscrit a cap ideologia (tot i que alguns dels seus membres tenen vincles amb la ultradreta). Afirma voler defensar l’ordre constitucional “ frente a los movimi entos separatistas” i fa seva una màxima del jutge italià Antonio Di Pietro (que va liderar la campanya anticorrupció Mani Pulite [Mans Netes], d’aquí el nom de l’entitat): “Allà on existeixi un delicte ha d’haver-hi algú capaç de denunciar-lo”.

El populisme pot mostrar contradiccions profundes entre teoria i pràctica

En aquest marc, ML va guanyar projecció pels nombrosos processos que va emprendre, que van anar des del jutge Baltasar Garzón fins a Los Lunnis (per haver mostrat un casament gai a l’audiència infantil), passant per la infanta Cristina. El sindicat ha plasmat un populisme judicial fent confluir dos elements: d’una banda, vol ser “ un movimiento de la sociedad civil caracterizado por su lucha contra la corrupción y en defensa de la Ley”; de l’altra, considera la judicialització de la política una via de regeneració per impedir que “ la injusticia y los abusos de poder” soterrin l’interès general.

En suma, ML vol representar una societat civil que denuncia els poderosos que vulneren la llei, amb especial atenció a la corrupció: “ Es nuestra prioridad dado el expolio al que este cáncer ha sometido a nuestro país”. Avui l’entitat està en una situació més que incòmoda (de fet, el 2012 Bernad ja va ser imputat per estafa i coacció) i el 28 de març ja va denunciar a la seva web que era víctima d’una maniobra de “ las cloacas del Estado”.

Entre les potes dels propis cavalls. En suma, els presumptes delictes que han dut a detenir Conde i Bernad entren en col·lisió amb els seus discursos moralitzadors. Testimonien un cop més que el populisme pot mostrar contradiccions profundes entre teoria i pràctica, i per constatar-ho és aconsellable aplicar aquesta màxima del mateix Conde: “ No crean en las palabras de los hombres, sólo en la conducta continuada a lo largo del tiempo”.

Més continguts de