Contra els avorrits

Les causes que van motivar la crescuda de l’independentisme continuen intactes, com el dinosaure del conte

PROCÉS. Els contraris a l’autodeterminació o a la independència de Catalunya diuen moltes coses que poden resultar irritants, però n’hi ha una que a mi, particularment, em treu de polleguera: “N’estic avorrit”. “Buf, quina matraca, el Procés”. “Els del llaç groc, que cansinos ”. Etcètera. Aquesta mena d’expressions es poden dir en un context informal i de confiança. Jo mateix he dit coses similars, perquè la sensació de bucle i d’atzucac és inevitable, i perquè en un món hiperinformat ens cansem de seguida fins i tot de les notícies més rellevants: ens hem avorrit successivament del tsunami, de la Primavera Àrab, del Brexit, de Síria, dels armilles grogues, fins i tot de les astracanades de Donald Trump. Però els responsables públics, quan parlen en públic, sobre els afers públics, han de saber discernir quan un tema està tancat o resta obert i sense cicatritzar, quan pot tenir conseqüències indesitjades, quan està provocant patiments absurds, quan té efectes paralitzants sobre una societat. Pretendre que una qüestió com el Procés es resoldrà per avorriment és una irresponsabilitat.

EMPRENYATS. I amb això no vull dir -només- que el sobiranisme català seguirà tenint un paper central en la política catalana, per molt avorrida que resulti la seva falta de progressos tangibles; sinó que, fins i tot en el cas que ERC, JxCat i la CUP desapareguessin sense deixar rastre, les causes que van motivar la crescuda de l’independentisme ara fa set o vuit anys romandrien intactes i ben vives, com el dinosaure del conte. El dèficit fiscal, la crisi de les infraestructures, la falta de reconeixement identitari, la il·legitimitat de l’Estatut del 2006, la reculada de la llengua catalana i la descarada madrilenyització de les polítiques públiques iniciades en l’era Aznar formen part, encara avui, de la nostra realitat. Han estat la pedra de toc d’una crisi constitucional -una crisi d’estat- que Espanya ha afrontat no pas obrint el debat sinó encastellant-se en posicions numantines que, a sobre, han donat ales a l’extrema dreta explícita (Vox) i a l’extrema dreta latent de Casado i Rivera. Veure com el mateix que va popularitzar l’expressió “català emprenyat”, l’influent periodista Enric Juliana, s’emprenya al seu torn perquè les conseqüències d’aquesta emprenyada col·lectiva han anat més lluny del que ell imaginava, resulta força irònic.

INACCIÓ. No és el Procés (si és que encara en podem dir així) el que em té abatut, indecís i sovint irritat. És el bloqueig de la situació, la brutalitat de la repressió, el patiment dels presos i els que són lluny de casa, i la constatació que els problemes que teníem fa deu anys romanen, creixen i no tenim eines per fer-hi front. No estic avorrit sinó decebut, perquè el Procés no ha arribat a ser el que pensàvem el 2012 -una resposta possible al plet català, una oportunitat per redefinir el país, obrir-lo, reforçar-lo i regenerar-lo-. Estic enfadat amb la incapacitat dels independentistes per generar la suficient empatia en una part important de la població catalana. Estic emprenyat amb la imperícia de la classe política catalana i amb la prepotència cega de la classe política espanyola. Estic disposat a fer el que calgui per gaudir d’una majoria més àmplia. Estic furiós amb els repressors, i amb els que davant d’una situació tan excepcional, que hauria de mobilitzar esforços, reflexions, crítiques, es limiten a queixar-se del seu avorriment oceànic, com si estiguessin mirant una sèrie de Netflix que, en la seva setena temporada, ha perdut la frescor dels primers capítols.

Més continguts de