18/10/2019

30

4 min

«Es preciso recordar periódicamente

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

que tenemos derecho a decir no»

Sorprenentment –potser interessadament, perquè esquerdava molts relats autoimposats– va passar ben desapercebut. Massa. I això que va succeir a penes fa sis mesos. Març del 2019. Contra tant de soroll, trenta persones, majoritàriament ciutadans espanyols però també gallecs i bascos, anunciaven, en roda de premsa a Madrid, que s’autoinculpaven judicialment amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Vuit han rebut ja resposta dels tribunals, cadascuna d’elles distinta i més kafkiana que la següent, perquè l’autoinculpació –com a forma de denúncia, protesta i solidaritat– els plantejava un problema gairebé irresoluble i quàntic: com dir-los que no era delicte el que assumien quan alhora estava sent jutjat com a delicte al banc dels acusats del Tribunal Suprem?

El valor intrínsec, incommensurable encara, d’aquelles trenta autoinculpacions naixia de la lúcida consciència democràtica que la regressió autoritària, la degradació penal i la deriva repressiva que vivim ja ens afecta a totes i tots i que som tots els que ja estem en un lloc pitjor. I, sort de la memòria, tenia antecedents en l’escola lliure de les desobediències pacífiques i no-violentes, en clau feminista, antimilitarista o antirepressiva, però sempre solidària. Es va fer als primers 80, amb dones i metges perseguits per garantir el dret al propi cos en la defensa del dret a l’avortament. Es va fer als anys noranta, en cada judici a cada insubmís. Ho van fer un miler llarg de ciutadans catalans, la primavera de 2003, quan van tancar el diari Egunkaria. Ho acaba de denunciar la dignitat de la PAH als quatre vents: tot el que implica la sentència.

Aquell manifest inculpatori deia molt en l’escrit i deia molt més entre línies i tenia un nexe comú: bona part d’ells havien estat en el seu moment objectors o insubmisos a la mili o hi havien donat suport. Coincidint amb el 30è aniversari d’aquella desobediència que va posar fi al servei militar obligatori, rere 12 anys i rere 50.000 desobedients, arrencava un manifest que sostenia, d’entrada, que no estaven d’acord, necessàriament, amb els fins polítics de l’octubre català del 2017. Però categòricament dignes, des dels fonaments de l’alteritat –posar-se en la pell de l’altre–, aclarien que defensar els drets dels altres és tant com defensar els propis: "La defensa de las libertades no se demuestra solo con palabras, sino (a) transformándolas en apoyo y compromiso personal y (b), especialmente, con quienes no coincides". Coherents amb aquestes paraules, rubricaven el següent: "Como ciudadanos de una democracia, nos proclamamos corresponsables de los hechos e imputaciones que pesan sobre D. Jordi Sànchez y D. Jordi Cuixart y nos autoinculpamos de los mismos, no sólo o no tanto en defensa y solidaridad personal con estos acusados sino fundamentalmente en defensa y solidaridad de la democracia que se ve cuestionada con esta acusación injusta". Aquella inculpació, que no s’estava d’admirar l’autoorganització del primer dia d’octubre i que demanava que s’obrís causa penal contra ells en els mateixos termes que contra els Jordis, cloïa amb una reflexió que avui ja és divisa en un món on el dolent i el pitjor sembla, per moments, que s’acceleren de mala manera: "Es preciso recordar periódicamente que tenemos derecho a decir no".

Avui, més que mai, tenim l’estrany deure, l’estrany dret, de sortir d’un laberint repressiu on a dins només caldria tancar un Minotaure ja desbocat que vol envestir tothom. Avui, en el mateix dia que la vaga general ha tornat a omplir carrers i esperances, que es tornen a tancar webs inquisitorialment o que brutalment es tornen a ficcionar terrorismes, cal recordar que demà caldrà continuar persistint i construint. I que dilluns, inspiració d’una roda de premsa en una primavera a Madrid, es presentarà la campanya massiva d’autoinculpacions que impulsen Òmnium, En Peu de Pau, Silenci i Taca d’Oli. És mentida: no n'han condemnat dotze. És fals: no han condemnat ni tan sols el 48,5% que dona suport a la independència o el 75%-80% recurrent favorable a un referèndum. La sentència, en realitat, s’abat sobre totes i tots nosaltres, aquí i allà. Però per ara només trenta, que valen un tresor i amb els quals podríem anar fins a la fi del món per tornar a començar tot de nou, han signat una autoinculpació davant dels jutjats de Madrid –a Reus i a Tarragona també ho van fer en els mateixos termes, no me n’oblido pas–. Però a partir de dilluns, entre tot el que cal fer encara, caldrà desbordar els jutjats d’autoinculpacions per desbordar la repressió, única alternativa democràtica. Avui podríem aclarir ja que l'única derrota que acceptarem és una derrota democràtica a les urnes. Però que si pensen que la derrota la forjaran via repressiva, judicial o policial, via violència institucional, aleshores serà, en primera instància, una derrota col·lectiva –per a totes, per a tots– i, al mateix temps, una nova ratificació que la resistència pacífica, desobedient i no-violenta serà no només inevitable sinó imprescindible. I l’únic que ens pot fer sortir d’un carreró, planificat, sense sortida. Ressona Camus: "Dels resistents serà l'última paraula".

Contra el fum, aire. I aquest mal no pot durar els 100 anys que dicta la sentència. Per això, per tot plegat, toca escriure-ho ara i aquí, en els compassos de l’agraïment clar, i sobretot en aquests dies impossibles, en temps foscos que alguns s’entesten en enfosquir més. Gràcies mil i un cops. Gràcies a l’ecofeminista Yayo Herrero, al filòsof Santiago Alba Rico i a l’ecosocialista Jorge Riechmann; als acadèmics Víctor Sampedro, Rafael Xambó, Pedro Ibarra, Perico Oliver i Ramón Zallo; als professors universitaris Carlos Fernández-Liria i César Rendueles; als dos Premios Nacionales de narrativa Manuel Rivas i Suso de Toro; a l’escriptora Belén Gopegui i a l’editora Carolina del Olmo; a l’actor i director Aitor Merino; als periodistes Marià de Delàs, Guillem Martínez i Xosé Manuel Pereiro; als reconeguts ecologistes Luis Martínez Reyes i Francisco Segura; i als històrics objectors no-violents sota el franquisme Pepe Beunza i Ovidio Bustillo. I Cervera, Zaldua, Ajángiz, Villasante, Grolimund, Toruella, Porret, Ripoll. Trenta persones a les quals cal fer arribar, sí, més de trenta mil gràcies; per la inspiració, per la solidaritat, pel coratge. Trenta que ens recorden que si ens volen tancar totes les entrades, haurem d'ajuntar-nos de nou per trobar la sortida. Indesinenter. Un cop més.

stats