Des de la Maternitat d’Elna

ANTONI VIVES
ANTONI VIVES

Molts cops llegim o ens expliquen històries que ens colpeixen per la seva intensitat, que ens inspiren, o que omplen de sentit la vida. És el cas de la història de la Maternitat d’Elna, on l’exili i el dolor van ser aturats, si més no durant uns mesos, per donar pas a l’esperança. Fa molt pocs dies va morir l’Antònia Santamaria. L’Antònia va néixer a la Maternitat d’Elna, i era la mare d’en Ferran, un dels meus millors amics. Després d’un temps a l’exili, els pares de l’Antònia van decidir tornar a casa, a Cornellà. Ho van fer derrotats. Tot s’havia perdut. Tot? L’Antònia va créixer amb les dificultats de l’època. Va haver de passar dos anys al llit a causa d’un accident. I tanmateix se’n va sortir: va fer una família, va tenir dos fills, i va tirar endavant . Es va convertir en una més de les persones clau a la seva comunitat, a Cornellà, per mantenir viva la flama de la catalanitat. ¿Tot s’havia perdut?

L’Antònia era, amb el seu marit, l’ànima dels Amics de la Sardana de Cornellà, era membre del Patronat, militava a Esquerra Republicana i darrerament s’havia fet de l’ANC. Vibrava amb la idea d’un país lliure, però no només vibrava, sinó que s’hi comprometia.

La trajectòria de l’Antònia Santamaria des de la Maternitat d’Elna explica per què la catalanitat és tan tossuda, i per què estan equivocades dues línies de pensament que han dominat el nostre país, i Espanya, els darrers anys: la primera és que el catalanisme és una construcció burgesa, de classes dominants, a la qual s’apunten les classes no privilegiades. Cal, per tant, buscar els motius en les classes dominants, és a dir, adinerades, per comprendre fins a quin punt la burgesia fa un constructum ideològic que serveixi els seus propis interessos. Comprenent això, es comprèn, diuen, tot. I, de fet, acaben no comprenent res: primer perquè molta de la burgesia analitzada n’és de fa quatre dies i es mou per pulsions molt més populars del que ells mateixos volen admetre. I, d’altra banda, perquè el catalanisme és bàsicament un sentiment de poble, de peu de carrer, arrelat a les barriades, fet per tantes persones que, com l’Antònia, desinteressadament han convertit la catalanitat en el filtre a través del qual fan voluntariat social, són solidaris amb els més desafavorits, fan voluntariat cultu ral i participen en festes populars, l’escola catalana i, esclar, la política.

L’altra línia de pensament, en gran part relacionada amb la primera, és la dels que parlen de la necessitat de desinfectar el nostre país, amb impunitat dolosa. Són els de la neteja ètnica, i els de los hemos descabezado. Són exactament el mateix. Se sap que durant la Vaga dels Tramvies, el general Franco va enviar a Barcelona un alt representant de Madrid que es va instal·lar a l’Hotel Ritz. La missió d’aquest alt representant era entrevistar-se amb directors de diari, amb grans empresaris, i amb persones influents, per comprendre d’on sortia la força que havia fet possible una vaga com aquella, en una societat que vivia permanentment en estat d’excepció. Les entrevistes van durar quatre dies, i malgrat que aquest alt representant coneixia prou bé el nostre país, va ser incapaç de poder explicar res al general Franco que anés més enllà dels llocs comuns.

En definitiva, descabezar o desinfectar Catalunya del catalanisme hauria de comportar acabar amb tots els catalans. La tossuderia militant de l’Antònia exemplifica perfectament la tossuderia de la realitat: des de la derrota total que semblava representar Elna no només en neix una llavor que després es convertí en una família, avui gran, tota ella compromesa amb el present i el futur de Cornellà i del país. La fe militant de l’Antònia explica per què seguim i seguirem sent. És la barreja d’ideal amb compromís concret: des de la festa major a les sardanes, passant per les classes de català i l’atenció a la gent gran.

El catalanisme que no és desinfectable, el que no és possible escapçar, creix des del més profund del poble, i seguirà creixent de la mateixa manera. El repte al qual hem de fer front, tanmateix, és donar resposta política, al màxim nivell, a aquesta força generativa que és el catalanisme.

Des d’aquest punt de vista està arribant l’hora de replantejar sigles i partits d’una vegada, no només com un acte electoral, d’oportunisme legítim i intel·ligent, però pel que hem vist massa efímer. És el moment de fer que aquesta força que ens arriba d’Elna es refaci en una opció política àmplia, útil i que miri endavant. Posem la mirada més enllà de les eleccions del 2019, i fem-les servir per rellançar la majoria independentista. Generositat, servei i intel·ligència, l’esperit de la maternitat d’Elna, ens hi ajudaran.

Més continguts de