Publicitat
Publicitat

Després de la ciència

No penso parlar directament del tema de la llengua a la Franja de Ponent per la mateixa raó que no discuteixo ni discutiré mai amb ningú sobre si Elvis Presley viu ocult en una illa del Carib. En tot cas, em preocupa que pel simple fet de tenir un càrrec polític, una persona pugui prendre decisions que contradiuen evidències científiques que no qüestiona ningú. En aquest article, i tenint al cap aquest tema, defensaré la necessitat d'una cultura cada cop més elitista, així com la urgència del paper arbitral de la ciència en la presa de decisions polítiques. Ho avanço ara per si no volen seguir llegint-lo, conscient com sóc de nedar contra corrent.

Comencem per l'elitisme cultural: què hi té a veure -es poden preguntar- amb el despropòsit del LAPAO? Al meu entendre, gairebé tot. Hi ha persones que coneixen amb detall les vicissituds de l'evolució del llatí vulgar, que saben distingir una llengua d'un dialecte, etc. perquè disposen d'una formació filològica sòlida. N'hi ha d'altres, en canvi, que tot això s'ho inventen. En una cultura elitista -i dic exactament cultura , i no sistema educatiu o altres fórmules- només alguns haurien de tenir el dret a parlar amb propietat de certes coses, i uns altres haurien de callar la boqueta mentre parlessin els grans. És tan senzill com això. Vull dir que, tot i poder expressar legítimament les seves opinions -sobre el dialectalisme català, el conreu de la remolatxa o el tractament preventiu de la triquinosi- ni vostè ni jo tenim cap obligació d'acatar res que contradigui obvietats científiques que no discuteix ningú arreu del món.

En la mesura que hem entronitzat coses com l'espontaneïtat emocional o els detritus de la cultura de masses, certes actituds han anat progressivament a més. El binomi de Newton és ara una opinió , exactament a la mateixa magnitud que altres opinions com ara les abduccions extraterrestres. Amb els anys, aquesta inèrcia porta inexorablement al LAPAO i a coses pitjors que encara no hem vist. El rerefons és la terrible confusió entre equiparació i democratització dels sabers. Democratitzar el saber -sigui filològic, matemàtic o veterinari- vol dir posar-lo al servei de les persones, amb independència dels seus recursos econòmics o les seves circumstàncies personals. Em sembla que es tracta d'una cosa indiscutiblement bona. Equiparar els sabers, en canvi, vol dir anivellar sense matisos el que diu el més ruc de la colla amb el que diu algú altre que s'ha passat trenta anys estudiant un tema determinat. Aquesta equiparació, penso, ni és positiva ni té res de democràtica: només porta a despropòsits. Són els filòlegs els que es pronuncien sobre la naturalesa de les llengües, no els polítics o els juristes. El que han de fer aquests és prendre decisions i legislar d'acord amb el principi que no totes les opinions són equiparables perquè no totes les persones tenen la mateixa capacitat per proferir-les coherentment i documentadament. Això és elitisme? Sí, però encara és insuficient. Mentre no s'atorgui un paper arbitral tipificat a la ciència en la presa de determinades decisions polítiques tindrem LAPAO a la llengua, fengshui als edificis públics i polseres màgiques a les farmàcies. Semblen coses molt diferents, però convé no oblidar que tenen una cosa concretíssima en comú: basar-se en principis insostenibles racionalment.

Tota decisió política és, per definició, opinable i discutible. ¿El català ha de ser cooficial als territoris aragonesos on es parla? No ho sé: això és el que han de decidir els aragonesos i els seus representants legítims. Aquí tothom pot dir-hi la seva, i no hi ha més regla que la de la majoria democràtica. Una altra cosa ben diferent és si el que es parla en aquell territori és o no és una variant dialectal del català. Això no és discutible, de la mateixa manera que no sembla assenyat qüestionar l'existència de la funció clorofíl·lica o el procés de l'electròlisi. No existeix cap idioma que es digui fragatí , gironí o reusenc , de la mateixa manera que no existeix el vallisoletà o el toledà , tot i que, en aquest cas, ningú no legislarà mai en aquesta direcció. Per què? És ben senzill: en el primer cas la llengua es considera un patois molest i en el segon un respectable patrimoni cultural. Heus aquí una valoració opinativa en estat pur. La filologia, en canvi, afirma que el català és una llengua romànica i l'espanyol també. Ni més, ni menys. Quan parlo de la necessitat d'atorgar un paper arbitral a la ciència parlo simplement d'això.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT