Encertar-la molt

La passada setmana vaig escriure un article que tenia per títol “Equivocar-se molt”. El subjecte era el president Pedro Sánchez. Hi he pensat. M’explico.

Permetin-me un petit excurs. En càlcul infinitesimal hi ha un concepte clau: la funció. La funció és l’ens matemàtic que relaciona dues variables, la independent, que varia sense condicionament, i la dependent, que està determinada per la independent. La funció té dues derivades (primera i segona) que permeten conèixer el sentit i la intensitat del creixement o decreixement de cadascuna de les variables. El concepte clau per al tema que ens ocupa és que és fonamental saber de quina manera els augments i decreixements de les variables es relacionen entre si.

Això, aplicat a les ciències socials, serveix per explicar que cal conèixer a fons com estan relacionats els paràmetres per saber com evolucionarà una variable determinada en un determinat moment.

Les accions dutes a terme pel president Pedro Sánchez -no fer un govern de coalició d’esquerres, desenterrar el general Franco públicament amb honor i respecte, ignorar el president Torra, visitar només els policies ferits a Catalunya, posar els interessos del candidat a les eleccions per davant dels deures del president del govern...-, analitzades directament, semblen negatives per als seus interessos i positives per als dels seus adversaris polítics. D’aquí l’afirmació “Equivocar-se molt”, perquè Sánchez estaria fent el que no li convé.

Però aquestes accions, analitzades a la llum de la possible intenció de Sánchez de governar amb el suport directe o indirecte de la dreta, han de ser considerades positives per als seus interessos, perquè totes ho fan més possible. No fa un govern amb l’esquerra perquè el vol fer amb la dreta; cuida la imatge del general Franco perquè això és ben rebut per la dreta; ignora el president Torra perquè per a la dreta l’independentisme és l’enemic a batre; només visita els policies ferits i menysté els ciutadans que es manifesten contra el judici dels líders independentistes perquè això és també ben percebut per la dreta; força noves eleccions perquè és altament probable que del seu resultat només en pugui sortir un govern del PSOE amb suport parlamentari del PP o -menys probable- un govern de coalició PP-PSOE. Això és el que vol i, per tant, aquesta aparent limitació, governar només amb la dreta, no ho és en tant que coincideix amb el seu objectiu.

La conclusió és, doncs, que aquelles accions que jutjant a partir de la derivada primera -guanyar suport electoral, ser més votat- apareixen com a negatives per als seus interessos, poden ser positives per a ell si s’avaluen a partir de la derivada segona -governar amb la dreta-. Certament, Sánchez pot obtenir menys vots, però pot aconseguir l’objectiu que realment li importa. Governar amb la dreta.

La qüestió clau és: quin objectiu perseguiria amb un govern amb la dreta? N’hi pot haver dos.

El primer seria fàcil i immediat, senzill i primari: sobreviure políticament, ser president del govern sense saber per què ni amb quina finalitat, conquistar el càrrec i mantenir-lo.

Ara bé, Espanya està en una cruïlla. El problema de l’encaix de Catalunya i Espanya està arrelat a la societat catalana i és profund. Hem anat passant de la desafecció a l’enfrontament, convençuts com estan alguns, o molts, que no hi ha solució.

Es fa una manifestació en defensa dels presos polítics i la independència i hi van 350.000 persones. Se’n fa una a favor de la unitat d’Espanya i contra l’independentisme el dia després i hi van 80.000 persones. Hi ha una conseqüència inevitable: les opinions dels catalans no estan dividides per meitats, com alguns diuen, però estan dividides.

La solució a la situació política catalana (i a molts altres problemes: pensions, desigualtat...) requereix una col·laboració de la dreta i l’esquerra al govern d’Espanya. Sense aquest suport transversal, ara per ara no hi pot haver solució, perquè ha de venir de l’Estat. D’aquí deu o vint anys, ningú ho sap. Però ara cal un acord de dreta i esquerra a Espanya en la solució que s’adopti, que es proposi als ciutadans de Catalunya i que acceptin els ciutadans d’Espanya. ¿Podem trobar una solució sense haver d’esperar un munt d’anys?

El segon possible objectiu per fer un govern de dreta i esquerra a Espanya és, doncs, trobar aquesta solució intermèdia que no satisfaci ningú del tot, però que tothom accepti i que ens permeti viure plegats per uns anys, sense un enfrontament permanent, sense un menyspreu profund d’uns envers els altres que se’ns vagi menjant per dintre sense trobar solució al problema... i evitar, doncs, un patiment i una angúnia permanents.

Aquesta solució passaria per un nou Estatut, una agència tributària compartida per l’Estat i la Generalitat que recaptés tots els impostos, competències exclusives per a la Generalitat en llengua, cultura, ensenyament, seguretat... tot ratificat en referèndum i acompanyat d’un indult per als presos polítics. Uns haurien de renunciar a la independència per un temps i els altres a la recentralització del govern i a laminar l’autonomia de Catalunya.

Si Pedro Sánchez tingués aquesta intenció, i exercís la necessària fortalesa per dur-la a terme, s’hauria de concloure que l’encertaria molt. I si el que pretén és sobreviure amb un govern feble, que possiblement acabarà fent una política més a prop de la dreta que dels principis socialistes tradicionals -que són formalment federalistes-, haurem de concloure el contrari.

Sánchez pot passar a la història com un estadista, capaç de resoldre els problemes estructurals de l’Estat, o com un president que va tenir una gran oportunitat i la va malbaratar per manca de coherència i de coratge. El zero i l’infinit sense terme mitjà.

Com diuen els pagesos, ja ho veurem...

Més continguts de