Enric Marco i la memòria històrica
La publicació d’ El impostor, de Javier Cercas, ha tornat a posar en primer pla, durant un temps, certes qüestions irresoltes d’això que s’ha anomenat memò ria històrica. Com és ben sabut, Cercas reconstrueix, al seu llibre, l’estranya biografia d’Enric Marco, l’expresident de l’Amical de Mauthausen que va fer creure, durant anys, que havia sigut una víctima del nazisme. En realitat, Marco es va fabricar pacientment una vida de gestes polítiques descomunals que només estaven en la seua imaginació. Cercas desentranya pacientment les mentides del personatge i conclou, potser amb una certa precipitació, que el desemmascarament de Marco va suposar el final d’una breu però intensa etapa de la vida celtibèrica obsedida a reconstruir i/o rectificar les conseqüències d’una guerra perduda.
He de reconèixer, d’entrada, que El impostor és una novel·la -una “novel·la sense ficció”, com la defineix l’autor- d’una altura innegable. Cercas té el do d’escriure amb una lleugeresa que provoca addicció: sap traslladar les qüestions més complexes a un estil clar i ordenat. No faré, però, crítica literària. El que m’interessa ara d’El impostor és la manera com el seu creador s’ocupa de tots els matisos atresorats en un concepte tan rebregat com el de me mòria històrica. Per a Javier Cercas, és obvi que aquesta expressió, a més d’un eufemisme, és un oxímoron, perquè la memòria i la història es refereixen a camps diferents i fins i tot contradictoris. Al capdavall -conclou-, la memòria és una facultat individual, i la història és, en canvi, un fet intrínsecament social. No sembla adonar-se, tanmateix, que precisament la gràcia del concepte rau en el fet d’aplegar aquestes dues dimensions que, més que contradictòries, poden ser perfectament complementàries. Siga com siga, el que no s’atreveix a afirmar -tot i que de vegades s’hi aproxime perillosament-és que les persones que reclamen, per exemple, poder soterrar amb totes les de la llei els cossos dels seus familiars -llençats com animals a les cunetes de l’horror feixista (però també, si es dóna el cas, de la vesània anarquista, per exemple)- no tenen raó. I si la tenen, posa-hi el nom que vulgues. Aquest és el fet inapel·lable.
Després, si voleu, ja podem abordar el cas Marco. De “rock star de la memòria històrica” el reputa Cercas, i fa notar fins a quin punt l’immens trasbals emocional que va suposar el seu cas va donar per clausurat un intens període -coincident amb la presidència a Madrid de Rodríguez Zapatero- d’interés actiu pel passat col·lectiu. En realitat, la pallassada de Marco va impactar tan fortament perquè afectava un tema -l’Holocaust- considerat sagrat per la memòria democràtica contemporània. A diferència d’altres impostors europeus -com ara Jerzy Kosinski, Benjamin Wilkomirski, Herman Rosenblat o Misha Defonseca-, Marco no només va impostar el seu empresonament a Flossenbürg (quan en realitat va acudir a Alemanya, en plena Guerra Mundial, com a treballador voluntari). També s’havia fabricat un passat heroic d’opositor al franquisme i de sindicalista insubornable. Mentider compulsiu, fabulador colossal, Enric Marco hauria seguit enganyant a tothom si Benito Bermejo no haguera demostrat, el gener del 2005, que el seu pas per Flossenbürg era un invent. De llavors ençà, el vell trapatroles ha viscut a la contra, provant de justificar l’injustificable, l’ombra exacta de la metàfora que li fabrica Cercas: un Quixot que es resisteix a ser -només- Alonso Quijano.
Sent discrepar amb el professor gironí però, sincerament, no crec que el cas Enric Marco haja afectat en res l’anomenada memòria històrica. És possible que Marco fos pur kitsch (Cercas dixit ), però voler restituir la dignitat sollada del teu avi o el teu besavi no és mal gust ni s’hi assembla. És, simplement, puntd’honor democràtic i categoria personal.
L’autèntic problema amb la memòria històrica no és res d’això. El conflicte naix purament de l’obstinació d’una part important de la societat espanyola -la més recalcitrantment conservadora- a no reconèixer les penalitats interessadament oblidades dels perdedors de la Guerra Civil. Els afusellats, els empresonats, els exiliats, els emmordassats: tots aquests espectres ens han trucat a la porta, i mentre no troben un repòs digne i una restitució democràtica, ho continuaran fent.
¿Enric Marco? Un engalipador fascinant, un farsant inacceptable, un tergiversador letal, si voleu. Però la memòria encara és el repte, a pesar seu. I Javier Cercas -precisament ell- ho hauria de saber.
