Espanya perjudica la marca Espanya
Fa uns dies, quan el vehement García-Margallo -que competeix amb Wert i Montoro pel títol del ministre de l'executiu espanyol actual amb la boca més grossa- va dir allò que la imputació de la infanta Cristina feia mal a aquesta horterada que anomenen marca Espanya , i que esperava que tot l'afer "se substanciés aviat", molts es van exclamar, i amb raó, de la falta de decòrum del ministre. I és que a Espanya hi ha moltes coses que s'haurien de substanciar de pressa, ni que sigui, com deia el poeta, per no caure en el daltabaix: des del xantatge de Bárcenas al partit del govern fins a la molt malmenada credibilitat financera de l'Estat, passant pel sens fi de casos de corrupció que esquitxen els partits polítics, pel finançament d'aquests mateixos partits, per una llei hipotecària sentenciada com a inviable pel Tribunal de Justícia de la UE, o per una imatge internacionalment estesa de país frívol i gens fiable, que es va dedicar a viure tirant de fons europeus sense arribar a crear cap sistema productiu digne d'aquest nom, i en el qual resulta força dubtosa la conveniència d'invertir-hi. No és que siguem ara nosaltres els que pintem aquest panorama, sinó que n'hi ha prou consultant una part ben significativa de l'opinió publicada en el món occidental, amb el bel·ligerant Financial Times al capdavant, per constatar que el principal problema que pateix la marca Espanya és Espanya mateixa. Ja no és un assumpte o l'altre o el de més enllà: és el conjunt el que desperta recels i suspicàcies arreu del món, i fa tota la sensació que és tan sols la magnitud d'aquest mateix conjunt -sí, Espanya és gran- la que evita que el país que un temps es presentava com la reserva espiritual d'Occident no es vegi grapejada de qualsevol manera pels grans líders europeus, com una Xipre qualsevol. Espanya, com deia el mantra de Rajoy al proverbial ministre De Guindos, no és Uganda: certament, representa un problema molt més voluminós i molt més difícil de controlar i de resoldre. I els seus governants, els d'ara i els de legislatures anteriors, poden presumir de tenir una part molt important del mèrit perquè això sigui així.
Si a Margallo l'inquieten les vicissituds de la marca Espanya, faria bé de repassar l'historial del ministeri que ell mateix dirigeix. Tant en l'actualitat com en temps de Zapatero i d'Aznar, la política exterior espanyola s'ha distingit per una mentalitat profunda que es debat entre dues consignes històriques: que inventen ellos i a por ellos, oé . Però a Margallo, el que li preocupa és que això de la infanta se substanciï més aviat que de pressa. De moment ja s'ha aconseguit un ajornament sine die de la imputació, que és una cosa que té molta substància. De fet, Espanya té tanta substància que la imatge de la seva marca podria ser una lionesa: un pastís que, per poca pressió que se li faci, allibera per tots costats una notòria quantitat d'una substància enganxifosa. Per això -per no empastifar-s'hi els dits- a tanta gent no li ve de gust menjar-ne.
