Publicitat
Publicitat

La política és una professió?

Des dels vint-i-pocs anys, Pedro Sánchez només transita la moqueta dels despatxos. Del terra aspre dels carrers i les places en sap ben poca cosa

Francisco Javier López Álvarez, més conegut com a Patxi López, té 57 anys i ocupa càrrecs al PSOE gairebé des que es va afiliar a les joventuts del partit, sent un adolescent de 16 anys. Diumenge no va ser elegit, com ell sabia perfectament, però és del tot probable que continuï tenint un paper rellevant en el si de l’organització, a banda d’ocupar o no ocupar càrrecs públics. El fet que 41 dels 57 anys de vida de Patxi López hagin estat vinculats a la política professional (és a dir, remunerada) no el fa pitjor ni millor que ningú. Vull dir que, en si mateixa, aquesta particularitat no hauria de constituir cap mena d’acusació. Als seus 42 anys, Susana Díaz Pacheco, derrotada també diumenge amb claredat, no ha tingut mai cap vincle amb el món laboral, més enllà de les seves responsabilitats en el si del PSOE, o com a càrrec públic. El fet que ambdós atresorin zero minuts d’experiència en el món -diguem-ne- real tampoc s’hauria de traduir directament en una acusació.

El problema de la professionalització de la política no rau tant en el nombre d’anys dedicats a aquesta activitat sinó en el fet de no conèixer-ne cap altra

Ara, sí que em sembla lícit plantejar la idoneïtat de determinades trajectòries personals a l’hora d’ocupar determinats càrrecs públics on cal saber de primera mà com funciona la vida professional de la gent. Repeteixo que això tampoc no és una acusació. Si em permeten personalitzar, no crec que ningú pugui acusar-me de no saber muntar a cavall, posem per cas. Si m’autoproposés com a genet olímpic, en canvi, penso que fora ben normal que se’m fes algun merescut retret. Heus aquí el matís. En definitiva: el problema de la professionalització de la política no rau tant en el nombre d’anys dedicats a aquesta activitat sinó en el fet de no conèixer-ne cap altra.

Hi ha arguments en sentit contrari, evidentment. Per norma general, un lideratge polític sòlid es construeix. El carisma és important, però amb el carisma no n’hi ha prou. La visió panoràmica associada a la política, així com l’ús dels seus ressorts específics, reclama un aprenentatge. Malbaratar-lo o amortitzar-lo prematurament no sembla gaire raonable, en la mesura que tot plegat té un cost. En aquest sentit, el truc de renunciar a més de quatre anys de legislatura per després dedicar-se a ser una vedet mediàtica omnipresent, sovint més ben retribuïda que quan feia de polític, no cola. Si les portes giratòries són lletges, les portes que desemboquen en aquesta espècie de gran camerino multimèdia són directament un frau. La porta del camerino: heus aquí un tema bonic per anar recordant als qui apel·len a la superioritat moral per sistema.

Avui ja resulta impossible defensar que les sobredimensionades maquinàries dels partits generin una espècie d’agradable món paral·lel

Al llarg dels seus 45 anys de vida, els zero minuts, zero, de trajectòria professional fora del PSOE o de càrrecs públics de Pedro Sánchez Pérez-Castejón no el fan gaire diferent de Susana i Patxi: des dels vint-i-pocs anys, Sánchez només transita la moqueta dels despatxos. Del terra aspre dels carrers i les places en sap ben poca cosa. Si ha guanyat aquesta elecció interna a secretari general del seu partit -les eleccions primàries del PSOE per triar candidat a president del govern encara no s’han fet- ha estat, probablement, per una altra cosa. Pedro Sánchez és un professional de la política, sens dubte, però no exactament un professional de la maquinària del seu partit, que és una cosa ben diferent. Observant la trajectòria, i fins i tot el posat, de Susana Díaz o de Patxi López, es veu d’una hora lluny que el seu petit món comença i acaba als despatxos del seu partit. Si els apartessin d’aquell aire enrarit per l’alè de Felipe González o d’Alfonso Guerra probablement no sobreviurien. Pedro Sánchez no dona aquesta imatge. Consti, però, que parlo només d’ imatge, no d’una altra cosa que encara no s’ha fet efectiva. Potser sí que traurà el PSOE de l’atonia, i fins i tot farà el que moralment hauria de fer: provar de fer fora un PP en minoria que governa per una xamba aritmètica afavorida per la manca d’escrúpols ètics d’alguns. Ja ho veurem.

Torno a la qüestió de fons que plantejava al començament. Hi ha raons importants per defensar que la política no pot ser una professió més o menys vitalícia, però també hi ha arguments igualment plausibles en sentit contrari. En canvi, crec que avui ja resulta impossible defensar que les sobredimensionades maquinàries dels partits generin una espècie d’agradable món paral·lel on totes les factures dels restaurants estan pagades abans de començar a dinar. A diferència de la política pura i dura, on el personal ha de donar la cara i se la juga de debò, la partitocràcia constitueix un modus vivendi que fa paret amb el vell art de remenar cireres en la penombra. Una cosa lletjota.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT