21/1: Sense presos

AQUESTS DIES, parlant de la situació catalana, surt molt la paraula normalitat. El dia de la constitució del Parlament em va agafar a Madrid i gairebé tothom feia servir el terme, sigui com una descripció del lloc on som, sigui com un desig per als temps que venen. El terme és molt ambigu. No tothom troba normals les mateixes coses. Però com a mínim ens hauríem de posar d’acord en el fet que certes coses no són normals en cap cas. I que no hi pot haver normalitat si es mantenen. Una, la principal, que hi hagi presos i altra gent amenaçada de presó (i que és a l’exili per aquesta amenaça certa) per la seva actuació política pacífica. No es pot construir cap normalitat, ni tan sols aparent, si hi ha gent a la presó. La tensió pot ser més o menys gran, però no es pot imaginar cap escenari de distensió -ni que sigui parcial- sense la sortida dels presos de les presons. A hores d’ara, aquest no és tan sols un objectiu polític, és també un objectiu humanitari i de justícia, que poden compartir persones que no comparteixen els ideals polítics dels presos. Són a la presó d’una manera injusta. Això provoca una càrrega emotiva impossible de deixar de banda. Si hi continuen sent, res no podrà ser considerat normal: no hi ha normalitat amb presos.