ESPÈCIE PROTEGIDA

Ploro per Gerard / Hi ha vida després de Gerard

1.Ens hem quedat sense ídol. Després de molts anys, tornàvem a tenir-ne. Els nens sabien quin número volien a les seves samarretes. El 21 -per sempre en el nostre record- ja no era el més imprès. Un noi del planter, perico de cor i -molt important- bon jugador havia aconseguit la valoració unànime: era el triat, el pal de paller del present i del futur de l’equip i fins i tot del club; el fonament des del qual bastir un projecte il·lusionant. Ens sentim estafats i tenim raó: no només no s’estan complint les promeses de Mister Chen, sinó que estem retornant a les desgràcies del passat (vendes, mediocritat esportiva, avorriment...) sense les seves virtuts (èpica, unió, sentiment, romanticisme...). Tenim els mals de l’empresa, però també els defectes d’una mala empresa. Que se’n vagi Gerard ens deixa sense il·lusió: pel que és i pel que simbolitza. Ara ja sabem que, en el millor dels casos, la temporada vinent serà tan mediocre com l’actual. La marxa de Gerard fa menys atractiu l’Espanyol a ulls d’un bon entrenador o d’un bon jugador. Òbviament, David López tindrà menys ganes de quedar-se. També és la confirmació del que ja sabem i ens sembla lògic: quan la mediocritat i els cants de sirena entren per la porta, el compromís d’un jugador surt per la finestra. I cada dia tindrem menys motius per anar al camp. Molts pericos desertaran; pateixo per les renovacions de carnets. I pateixo perquè el senyor Chen se’n cansi i ens deixi en una situació pitjor. Perquè les coses sempre poden anar pitjor.

2.He vist marxar Solsona, Marañón, Kameni, Osvaldo, Soler, Valverde, Canito. La llista és interminable. I l’Espanyol ha sobreviscut. He viscut eliminacions de Copa al camp del Terrassa. He tingut de veïns de grada els feixistes de les Brigadas Blanquiazules. I el meu amor i compromís amb el club, contra tots i contra tot, s’ha mantingut. Per tant, aquest any no només renovarem, sinó que donarem d’alta un nou carnet. A més a més, ja no venem els jugadors per misèries: a Gerard el vam comprar per poc més d’un milió i el venem per vint. ¿Volíem el model del Sevilla? Aquí el tenim. Ara es tracta de fitxar tan bé com ells. Confio plenament en el criteri de Perarnau. A mitjans d’agost aniré al primer partit de Lliga amb la innocent il·lusió de sempre. I si comencem a guanyar alguns dels primers partits pensarem que potser no n’hi havia per tant, que la brillantor de Gerard era filla de la mediocritat general.

Més continguts de