Història d’una traïció

RETIRADA. L’última traïció als kurds ja s’ha consumat. Els Estats Units marxen de Síria, cansats de “guerres inacabables”, i abandonen els aliats que van utilitzar per lluitar contra l’Estat Islàmic sobre el terreny. Els kurds es queden sols. Sols, davant l’agressió turca, el vistiplau de Washington, la vergonyosa resposta de l’OTAN i les comptades protestes estèrils d’algunes capitals europees. El futur de Síria s’esquinça entre els interessos de Trump, Erdogan, Putin i Khamenei. El dels kurds sirians torna a dependre d’ells i, potser, d’un futur acostament a Baixar al-Assad.

Els bombardejos de l’aviació i l’artilleria turca sembren el caos per les ciutats frontereres del Kurdistan sirià. La superpotència nord-americana els ha abandonat. Un xèrif mundial en retirada ha decidit desentendre’s, per esgotament, d’una guerra en què, des del primer moment, els kurds van ser una peça clau de l’estratègia aliada però també el peó més feble, tot i haver perdut fins a 10.000 combatents lluitant contra l’Estat Islàmic sobre el terreny. Donald Trump, el president de les polítiques i les aliances erràtiques, ha consumat una traïció que ja va començar a apuntar Barack Obama al final del seu mandat.

Però no són només els Estats Units els que han abandonat els kurds. I tampoc és la p rimera vegada. El 1991 el món ja va callar mentre Saddam Hussein, en retirada de Kuwait, massacrava els kurds iraquians, a qui ja havia gasejat amb armes químiques el 1988.

AMENACES. Turquia bombardeja altre cop els kurds i el món se’n renta les mans. Europa es mostra incapaç d’imposar-se al xantatge d’Erdogan. És més còmode culpar Trump que admetre la pròpia debilitat. Fa temps que la UE es va vendre l’ànima al populisme autocràtic d’un Erdogan a qui paga uns 6.000 milions d’euros a canvi que impedeixi l’arribada de migrants a Grècia. Al més mínim gest de protesta des de la Unió el president turc torna a amenaçar amb enviar 3,6 milions de refugiats sirians cap a Europa.

Els turcs ja han travessat la frontera siriana i els europeus no saben com parar els peus a un aliat de l’OTAN (i probablement tampoc saben si volen fer-ho). Ho demostraven els equilibris vergonyosos que feia el secretari general de l’Aliança, Jens Stoltenberg, demanant als aliats que “facin costat a Turquia”, mentre Espanya i Itàlia amenaçaven amb retirar les bateries antiaèries que tenen prop de la frontera turco-siriana. París, Madrid i Berlín estudien suspendre “les exportacions a Turquia de material susceptible de ser utilitzat” a Síria. I Angela Merkel va trucar a Erdogan per demanar-li que aturés l’ofensiva.

Europa paga el preu d’haver normalitzat l’autoritarisme d’Erdogan, d’haver-se convertit en ostatges d’una Turquia que ja fa temps que ha abandonat el seu històric compromís de no intervenir políticament en la realitat dels seus veïns.

PODER. Europa ha d’aprendre a utilitzar “el llenguatge del poder”, deia Josep Borrell, futur cap de la diplomàcia europea, davant l’Eurocambra. Com si el poder militar fos garantia de lideratge. La força sense estratègia és terra cremada. La debilitat política no es combat només amb capacitat ofensiva.

Avui els Estats Units -amb tota la seva capacitat militar- traeixen impunement els seus aliats en la guerra contra l’Estat Islàmic i Europa és incapaç de fer un pas endavant. Quan es tracta del Pròxim Orient, el poder de Washington és cada cop més limitat. El de la UE, inexistent. La retirada nord-americana i el seu vistiplau a l’ofensiva turca al Kurdistan simbolitzen, a més, el debilitament definitiu d’un ordre global que, fins fa poc, es dissenyava des de i per als interessos d’Occident.

Més continguts de