El meu Joan Margarit

El meu Joan Margarit

Ha rebut els premis més importants però mai hem valorat prou les seves diferents dimensions

El meu Joan Margarit

Viure on l’administració pública no ha estat especialment curosa en el manteniment dels seus edificis, inclosos els que són patrimoni cultural; viure on una dictadura va fer coincidir el desarrollismo amb la corrupció institucionalitzada; viure en zones industrialitzades on els edificis van abandonar-se quan les empreses van deixar de ser competitives... et fa valorar els que han tingut l’agudesa d’adonar-se’n, l’interès de preocupar-se’n, la destresa de resoldre-ho, l’habilitat de salvar-ho.

El meu Joan Margarit és un heroi en aquest viure. Ell i el seu inseparable amic, company de disciplina i soci de despatx d’arquitectura, Carles Buxadé, han salvat, i ens permeten gaudir-ne, edificis que altrament s’haurien perdut per sempre. No en faré la llista perquè ocuparia tot l’article, només mencionaré, com un tast, l’Estadi Olímpic Lluís Companys o el Museu de la Ciència i la Tecnologia.

La llista dels edificis considerats monuments que, gràcies a la seva rehabilitació, es podran llegar a generacions futures és abundosa

Els he vist cosir i reforçar edificis d’estructura col·lapsada, els he vist fer fonaments en edificis de gran prestància i cap solidesa, els he vist fer l’inventari de cafès modernistes perduts per sempre i de lleres dels rius inadequadament ocupades. "La seguretat dels edificis és la seguretat de les persones": aquesta és la idea que van portar a l’acadèmia quan van aconseguir que l’ETSAB tingués càtedra de càlcul d’estructures a principis dels anys setanta, aleshores impensable en altres indrets.

Un ensenyament tècnic, una aplicació de la ciència esdevinguda icona de la mirada oberta, l’estat del ferro, la pedra i el formigó convertits en ciència social donaven una mirada progressista de la nostra formació universitària. Quan Joan Margarit va començar a publicar poemes afirmava: "He tractat amb la mateixa cura les cases que la poesia".

Aquest barceloní abans havia estat nòmada i insular en l’arxipèlag canari, seguint una difícil trajectòria professional del seu pare, també arquitecte a contracorrent dels temps. I manté una relació equívoca amb Barcelona, la ciutat en la principal muntanya de la qual hi ha enterrades dues filles d’aquest savi que es declara indestructible perquè la vida ja l’ha destruït.

La llista dels edificis considerats monuments que, gràcies a la seva rehabilitació, es podran llegar a generacions futures és abundosa, i ell segueix considerant que la seva activitat més important com a arquitecte és la gran quantitat d’edificis de barris obrers que ha salvat, edificis on els baixants anaven a cambres mortes i que calia refonamentar. "Anaves a veure aquelles persones, que com és lògic et consideraven un instrument del poder, del nou poder, i et seguien mirant amb desconfiança" ( Metròpolis, abril del 2019).

Recordar el Besòs és un dels seus llibres de poemes en què podem entendre aquest meu Joan Margarit. El nom fa referència al barri, no al riu. "Tu els feies un fonament, però què en treien? Se’ls en fotia. Havies de reforçar un pilar, per exemple; els molestaves durant dos mesos amb formigó i ferro a la cuina. Quan acabaves pintaves el pilar però els havies fet malbé mitja cuina i no hi havia diners per pintar-la sencera".

Entrar en un edifici a un pas de la ruïna, un pis sense portes, cap moble, matalassos a terra i, dins del matalassos, criatures i gossos barrejats, la cuina bruta, l’aigüera plena de verdet i un xicot d’entre setze i divuit anys en una tauleta, amb un pick-up de drapaire, escoltant Bach. El poema està servit. Aquesta és la transformació més consistent que Margarit ha ajudat a fer possible i és la relatada en els seus poemes. Només havíem de creuar arquitectura i poesia per trobar una realitat gens afalagadora del nosaltres col·lectiu.

Només havíem de creuar arquitectura i poesia per trobar una realitat gens afalagadora del nosaltres col·lectiu

Quan ja s’havia entregat plenament a les lletres, amb les quals feia poemes amb paraules ben encadenades perquè ens hi sentíssim descrits, encara vaig compartir moltes assemblees amb Carles Buxadé per explicar les reparacions al barri del Carmel després de l’esfondrament del túnel de maniobres d’un metro que el barri esperava feia molts anys. Enmig de crits, ells posaven assossec i credibilitat. La seva feina els avala.

Mentrestant, Joan Margarit, en la seva Casa de Misericòrdia encara m’ajudava a bastir altres sostres. En el debat de la codificació moderna del llibre segon del nostre dret civil intentàvem fer entendre que els fill adoptats han de saber-ho i que va ser el franquisme qui va convertir l’adopció en alguna cosa que calia amagar. La inèrcia conservadora se n’escandalitzava i la coincidència amb la publicació precisament de Casa de Misericòrdia (2007) fou proverbial.

"El pare afusellat. / O, com el jutge diu, executat. / La mare, la misèria i la fam, / la instància que algú li escriu a màquina: / Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, / Solicito a Vuecencia deixar els fills / dins de la Casa de Misericòrdia. / El fred del seu demà és en una instància. / Els orfenats i hospicis eren durs, / però més dura era la intempèrie. / La vertadera caritat fa por. / [...]"

Era millor fer creure que la solució era el silenci abans d’explicar que els fills de la terrible derrota eren adoptats, sovint, pels vencedors. Abans del franquisme, l’adopció i els fills fora del matrimoni no eren il·legítims.

Des del Premi Nacional d’Estructura Metàl·lica al millor edifici no industrial (1976) i el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (1981) no ha parat de rebre reconeixements en els seus dos oficis, que ha rebut i digerit sense estridències. Ha rebut els més importants i, no obstant això, mai hem valorat prou les diferents dimensions de Joan Margarit.

Arran de l’anunci del Premi Cervantes s’ha produït una remor de fons que no comentaré. Quin goig dominar dues llengües i escriure aquests poemes que miren dins la seva i la nostra vida i les seves traduccions, més aviat reescriptures, que ens recorden que massa sovint escrivim en català com si ho féssim en castellà, renunciant a la riquesa del nostre vocabulari i sintaxi.

Hi havia pocs herois en la revolució de les aigües residuals i els edificis esberlats i hi ha pocs herois en la difícil tasca de servar-nos poèticament els mots. Ell és el meu.

Més continguts de