Publicitat
Publicitat

Maidan és perdre

El referèndum només es produirà si no hi ha més remei per a totes les parts

A Catalunya, l’estat és un entramat de relacions que inclou les grans empreses, els bancs, els mitjans de comunicació, i fins i tot l’acadèmia. L’entramat depèn d’una jerarquia establerta a foc lent durant tot el segleXX i consolidada durant els 32 anys que van des del 1978 fins a la sentència de l’Estatut del 2010. Des del 2010, la cadena de comandament informal que ho aguanta tot s’ha trencat per baix, de tal manera que els desitjos íntims de la gent no es corresponen amb els interessos de la part alta de la jerarquia, incloent-hi el 15-M.

La política catalana tenia la missió d’harmonitzar els interessos de l’entramat amb els desitjos de la gent. Això s’ha fet durant trenta anys mantenint una tensió escènica entre el Parlament i les Corts que mai no ha estripat les cartes i promocionant alhora una cultura que matisava les ambicions de la gent. El “Tot està per fer i tot és possible” de Martí i Pol es va convertir en un mantra autonomista per camuflar amb cursileria la idea contrària: “Tenim molt de guanyat i no tot és possible”.

“Fer un Maidan” fa referència a les protestes d’Ucraïna del 2013

Tot això explica la presència d’intermediaris en tots els racons de la política catalana. En un altre país en diríem lobistes, però al nostre, els interessos que cadascú representa no es poden fer explícits amb naturalitat perquè s’evidenciaria que hi ha tot de gent que formalment representa uns interessos però materialment en defensa uns altres. El Catalunya contra Espanya o el dreta contra esquerra no són com se’ns proposa. El catalanisme ha estat moltes vegades el representant de l’estat a Catalunya i l’esquerra ha protegit la llibertat de l’oligarquia sorgida de la dictadura i la Transició. La dreta s’ha tornat llibertina i decadent mentre viu de l’estat i l’espanyolisme ha necessitat Catalunya per justificar-se.

En els darrers anys, aquests intermediaris han estat molt actius perquè la independència vol dir trencar l’entramat i posar en perill jerarques i intermediaris. Alguns d’aquests intermediaris poden ser independentistes en el sentit que pensen que políticament seria el que més li convé a Catalunya, però personalment, el risc és molt alt. Amb els equilibris actuals, la vida és dolça i ells importen.

Tot això explica la sensació que de vegades fa la política catalana de buscar totes les oportunitats per escaquejar-se del referèndum. Quan no són les raons tècniques, són els eufemismes que eviten parlar d’autodeterminació o bé els sobreentesos que no acaben de concretar a què es comprometen els nostres representants si es guanya, com va passar amb el resultat del 27-S.

La darrera ocurrència dels intermediaris diu que l’estat aplicarà una versió exprés i ad hoc de l’article 155 de la Constitució, suspendrà l’autonomia i convocarà eleccions autonòmiques. Aleshores, el poble haurà de sortir a protestar, a protegir els consellers i el Parlament, i si cal, acampar a la Ciutadella. “Fer un Maidan”, se’n diu, en homenatge a les protestes d’Ucraïna del 2013. Una versió alternativa d’aquesta idea diu que és el que haurem de fer el 2 d’octubre.

Fer un Maidan és perdre. És empantanegar la situació fins a fer-la inoperativa. Implica flirtejar amb el caos i deixar l’ordre en mans de les forces de l’ statu quo. Suposant que li calgui, ¿què li costa a l’estat infiltrar-hi aldarulls? Maidan és l’escenari que permet a l’estat emprar la policia legítimament i a la política catalana rentar-se’n les mans. És la confusió que permet a Rajoy estalviar-se la repressió d’un referèndum, i al Parlament, la dificultat de muntar-lo o aplicar-lo. Fins ara, Rajoy manté l’estratègia pública de dir que no permetrà el referèndum mentre en privat creu que els polítics catalans no s’hi atreviran. El govern català fa a la inversa: en públic es diu que Rajoy no s’atrevirà a reprimir una votació, i en privat hi ha qui es prepara i imagina quina acció de l’estat el faria impossible. El referèndum només es produirà si no hi ha més remei per a totes les parts, i un Maidan és el darrer remei. Serveix per dir que no som prou: comptar acampats en lloc de votants. Serveix per dividir el camp entre les forces de l’ordre i les forces del caos. Serveix per tenir boc expiatori: els radicals ens han dut a un cul-de-sac.

Tot això ja seria el nou procés d’harmonització, Espanya ja hauria guanyat, i s’iniciaria una operació de neteja d’idees i ambicions. Els partits serien independentistes en el mateix sentit que el PSC és socialista o Podem constituent: un procés infinit que garantís l’entramat de sempre i la cultura de l’impossible.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT