D’un temps ençà, el món de les publicacions científiques està vivint una època convulsa. El que durant molts anys ha estat el sistema tradicional de publicació s’està posant seriosament en dubte a través d’un moviment que caldria qualificar-se de mundial.

Les publicacions científiques estan majoritàriament concentrades en revistes científiques editades per pocs, per molt pocs, editors d’abast internacional. I aquests editors, com passa en la major part de situacions similars a la dels mercats captius, fixen uns preus de subscripció que han anat en augment de manera alarmant en els darrers anys. De fet, es dona la paradoxa que el nou coneixement científic que es publica, i que en bona part s’ha generat a través de recursos públics, cal pagar-lo per tenir-hi accés. És evident que algú ha de pagar la feina de les editorials, però els costos que assumim les universitats i els centres de recerca per donar accés als nostres investigadors als darrers avenços científics és molt alt.

La reacció a nivell mundial ha estat el que s’ha denominat 'open access' (accés obert), dins d’un moviment més general anomenat 'open science' (ciència oberta). El principi és tan evident com elemental: els avenços científics han d’estar a l’abast de tothom, sense necessitat de pagar per poder-hi accedir. Però ¿qui s’ha de fer càrrec dels costos derivats de la selecció dels treballs, de l’edició i de tot el procés des que un article científic és redactat fins que és publicat, indexat i difós? Simplificant, el moviment 'open access' ens porta del “pagar per llegir” al “pagar per escriure”. El problema és si s’ha de pagar simultàniament per tot, ja que al cap i a la fi el que està passant és que es redueixen els escassos recursos disponibles per fer recerca.

Les associacions d’universitats, d’aquí i de fora, acostumem a comprar conjuntament els paquets de publicacions, de manera que la negociació amb els editors és conjunta. Hi ha països a Europa en què els editors s’han trobat unes universitats que es neguen a seguir assumint els increments continuats de costos. Però si s’arriba a una situació de bloqueig, les dues parts hi perdran; i el que és pitjor, la ciència també hi sortirà perdent. Hi ha, també a Europa, llocs on els subscriptors són els estats, els quals posen a l’abast del públic tots els continguts. En aquesta darrera opció, els fons públics paguen d’un sol cop la feina dels editors i posen a l’abast de tothom el nou coneixement científic. És lògic pensar que aquesta és una bona solució, sempre que la negociació amb els editors sigui justa.

Per ara res fa pensar que a casa nostra s’opti per aquest darrer model, de manera que caldrà preveure uns anys de complicada i turbulenta indefinició. El principal perill és que la qualitat de la selecció de la ciència que es publica es pugui veure perjudicada per moltes i diverses raons fàcils de deduir; alhora que els fons que efectivament destinem a fer recerca es vegin reduïts, ja que n’hem de dedicar una part a poder publicar “en obert” i una part a poder llegir en els recursos tradicionals. Com passa amb moltes altres coses, les universitats i els centres de recerca hem d’assumir el lideratge d’aquest procés, però necessitarem d’un cert acompanyament de les diferents administracions públiques, ja que al cap a i a la fi la producció de nou coneixement científic és un servei públic. És evident que no estem davant de la fi de l’edició científica tradicional, però sí que certament estem davant de la seva imminent i profunda transformació.