¿Contracte social o autoritarisme?

Només hi ha pacte possible si els més forts veuen riscos a no fer concessions

1. Arrogància. En un acte als jardins de l’Elisi, el president Macron parla amb un agricultor que està a l’atur: “Si està disposat i motivat, als hotels, als cafès, a la restauració, a la construcció, no hi ha un indret on jo vagi on no em diguin que busquen gent. Ni un. Travesso el carrer i us en trobo un”. Macron no deixa opció a replicar: “Li aconsello que no parli i vagi a Montparnasse a fer prospecció de cafès i restaurants”. El risc de l’arrogància, diu 'Le Monde'. El president és reincident en aquest estil. Alguns ho atribueixen a una voluntat deliberada de transmetre temor reverencial: el president de la República per sobre de tots. El sociòleg Nicolas Duvoux hi veu “una tendència recurrent a demanar més als que tenen poc”, de fer dels perdedors culpables de la seva desgràcia. L’anècdota il·lustra sobre l’allunyament de la realitat d’un model de classe política que no entén o no vol entendre el malestar i la desconfiança de la ciutadania, ni fer l’esforç de buscar i atacar les causes.

Aquest dies, a propòsit del desè aniversari del desencadenament de la crisi del 2008, s’han repetit els discursos sobre la necessitat d’un nou contracte social i sobre la moralització del capitalisme. Tenen raó els que, recuperant el vell consell de Keynes, sostenen que “l’economia és una ciència moral i no una ciència natural” que “apel·la a judicis de valors”. Efectivament la teoria de l’elecció racional no ha servit per conèixer millor la complexa economia del desig i de les eleccions humanes sinó per legitimar un model que ha dominat els anys nihilistes: la reducció de l’experiència humana a l’economia, i del ciutadà a subjecte econòmic autosuficient. I la política ha quedat captiva de l’economia, en menyspreu de la complexitat social, cultural, institucional, humana, fins a conduir-nos a l’atzucac de la claudicació: no hi ha alternativa.

Un clàssic del liberalisme, John Stuart Mill, deia que “la idea d’una societat en què els vincles són les relacions i els sentiments que sorgeixen de l’interès pecuniari és bàsicament repulsiva”

2. Pacte. ¿És possible una societat equitativa en un món globalitzat i en constant canvi tecnològic? ¿Pot arribar a conformar-se una societat justa sense una política que governi i posi límits a uns mercats fora de control? No hi ha alternativa al sistema capitalista, però hi ha mutacions del capitalisme, que té en la capacitat d’adaptació la seva força. I de moment predomina la contenció autoritària de les societats, com veiem de la Xina a Rússia. La pèrdua de l’estat nació com a marc referencial, en una economia globalitzada, debilita la política suplantada per poders contramajoritaris de dubtosa legitimitat. ¿És possible la moralització del capitalisme? Com generar igualtat en un sistema fundat en la desigualtat? Com mantenir l’equilibri entre la democràcia –regida per un principi d’igualtat política– i el capitalisme –regit per l’acumulació forçosament desigual– si els que poden deixen de tenir interès a fer concessions? Un clàssic del liberalisme, John Stuart Mill, deia que “la idea d’una societat en què els vincles són les relacions i els sentiments que sorgeixen de l’interès pecuniari és bàsicament repulsiva”.

La moralització del capitalisme sona a oxímoron. Però, dit de manera realista, ¿un nou contracte social és possible? ¿Es pot sortir de la disjuntiva, tal com la descriu Antoni Castells, entre replegament nacional en unes democràcies cada cop més autoritàries i globalització presidida per institucions tecnocràtiques sense base democràtica? La història recent demostra que només hi ha pacte possible si els més forts veuen riscos a no fer concessions. Així es van configurar els règims democràtics europeus de postguerra. Tots sabem com es va trencar l’equilibri a mesura que la indústria perdia pes en l’economia, les velles colònies s’empoderaven i reclamaven el dret a ser-hi (la crisi del petroli n’és la icona) i el diner començava a volar. Qui vol el pacte? ¿La ciutadania té poder per forçar-lo?

Més continguts de