L’home a l’ombra: carta a Jordi Pujol Ferrusola
Les ulleres de sol amb què et veiem camí dels jutjats, a les portades dels diaris, transmeten opacitat. Són la caixa B dels ulls d’un home que havia viscut sempre a l’ombra i que, ara que ha sortit a la llum, s’ha enlluernat. Ens amaguen la teva mirada quan tu ja no et pots amagar.
Les teves ulleres de sol negres són les persianes abaixades de la casa de la Cerdanya després de la confessió que va fer el teu pare l’estiu passat. És tancar la finestra a través de la qual mirem a l’interior -sigui d’una casa, sigui d’una persona- esperant trobar alguna resposta als centenars d’incògnites que ens ha generat aquest cas. La pel·lícula ha fet un gir de guió salvatge, un cop de volant de Ferrari, i ara ja voldríem veure els títols de crèdit i saber com acabarà tot plegat, on sereu d’aquí cinc anys i, sobretot, com us haurem de mirar nosaltres.
Una vida viscuda, la teva, sempre a prop del poder i sempre lluny de les càmeres. Com si tenir un pare sota els focus t’hagués empès a tu, l’hereu, a treballar sempre a l’ombra. Que el pare faci país, que jo ja faré diners. Amb la imprudència del que se sent intocable, amb el desacomplexament del que pensa que es mereix uns privilegis per ser fill de qui és i amb l’excés de confiança del que es considera impune per ser un membre destacat d’una família gran en ambicions, tan polítiques com econòmiques.
Sense voler jutjar en què es gasta els diners cadascú, veure segons quines frivolitats -com tenir onze cotxes de luxe- ens provoca perplexitat i condemna. No ho associem a l’entorn de la petita burgesia catalana que marxa a Puigcerdà el cap de setmana amb un 4x4. El tren de vida que hem llegit que portaves ens remet als playboys que imaginem a les festes de Berlusconi o als convidats del casament de la filla d’Aznar a El Escorial que ara són al sumari de la trama Gürtel.
I entre tanta incògnita, una certesa: l’austeritat del pare. Com pot ser que d’un home tan espartà n’hagi sortit un fill tan ostentós? ¿És només la teoria del pèndol la que explica que d’un estoic en neixi un hedonista? Què ha passat, aquí? Qui ens ho explica? Qui més ho ha provat és el periodista Francesc-Marc Álvaro al llibre Ara sí que toca. Ens parla del teu caràcter fort, del to xulesc i de comportaments extravagants, com el dia que vas agafar un dels teus cotxes per anar a Perpinyà a veure rugbi a 250 km/h per l’autopista.
P. D. I el mateix Álvaro explica que a punt de jubilar-se Pujol “determinats cercles d’empresaris i industrials” van buscar altres interlocutors convergents “per saber qui rebia què, i en quina real proporció arribava a destí, sense que durant el camí hi hagués estranyes pèrdues”.
