L’OBSERVADORA

Lletres, sisplau!

Qui ens va ensenyar a llegir ens va obrir els ulls al món i tots tenim algú a qui agrair-l’hi. No em refereixo només a ajuntar lletres i fer sonar síl·labes -que també- sinó a aprendre a triar els llibres que ens acompanyaran durant tota la vida. No són altres que els llibres amb què estrenarem la percepció que són ells els que ens llegeixen a nosaltres i saben expressar-nos millor que nosaltres mateixos. Aviat s’entén que l’important no és llegir sinó llegir bé. La velocitat de les hores hi ajuda. Encara recordo, i fa gairebé 30 anys, l’impacte de veure a les prestatgeries d’una biblioteca d’un pis fosc una quarantena o cinquantena de volums de les obres completes de Lenin. La desolació es va apoderar de mi. Quantes pàgines devien ser realment rellevants? ¿Podia algú lliurar-se a aquella lectura sistemàtica sense perpetrar un delicte de malbaratar el temps? ¿Sense caure en el dogmatisme? L’atzar va voler que en una altra prestatgeria hi hagués el que em va semblar meravella de les meravelles. Una aristocràtica enciclopèdia britànica flanquejada per Hume i per Montaigne. Aquells que ens ensenyen a llegir, que ens obren la ment i les portes als mons i les vides que no viurem, tenen un espai de privilegi en el record. Els primers són els professors que van encertar amb el llibre que primer ens va enganxar. Avui el dossier recull algunes d’aquestes històries sobre mestres que ens van inocular el verí. És el cas de Jaume Cabré, que va obrir el món de Jules Verne, Emilio Salgari o Karl May a qui ara és un altre prescriptor de nous mons per a adolescents. També llegireu la història de Perfecto Cuadrado i el descobriment de la literatura portuguesa de Ponç Pons. I les experiències de lectors nostres com l’Ivan Cid i la professora Esmeralda o la Carme Alsina i les perilloses lectures d’Agatha Christie en un col·legi de monges. Gràcies a tots. Avui als professors els demanem que formin lectors en una societat que no és lectora, però l’hàbit de la lectura no s’adquireix enmig del soroll, ni sense esforç. Cadascú que entomi la seva responsabilitat i també el seu desafiament si volem inocular el plaer de l’aventura de llegir com algú ho va fer amb nosaltres. De fet, si volem inocular l’aventura de conèixer, l’única que no s’acaba mai, ens hi hem de posar primer els adults. Conèixer a través de la literatura, de l’assaig, de la música.

Partitures

Alfred Brendel, pianista extraordinari, té un llibre d’assajos, Sobre la música (Ed. Acantilado), on escriu sobre la influència dels artistes en nosaltres, els mortals. Siguin escriptors de llibres o de partitures. Diu Brendel: “James Joyce fa dir a Stephen Dedalus en el seu Retrat de l’artista adolescent : «L’artista, com el Déu de la creació, roman dins, darrere, o més enllà, o per damunt de la seva obra, fos, evaporat de l’existència [...], indiferent [...], entretingut a arreglar-se les ungles». Mentre Beethoven, inabastable per a nosaltres, s’arregla les ungles, li agraeixo que ens hagi donat obres que ens traslladen dins, o darrere, o més enllà, o per damunt de nosaltres. Passar una vida amb elles val la pena”. Avui volem reconèixer aquells que ens van fer descobrir els artistes (també els científics ho són) i recordar que tots podem obrir aquella escletxa màgica que es produeix quan amb un llibre ens passa el corrent.

I també números

Aquesta setmana ens han donat un premi. L’ARA ha estat distingit amb un dels premis Sant Jordi de l’Institut d’Estudis Catalans. La Fundació Ferran Sunyer i Balaguer ens ha donat el premi Matemàtiques i Societat per un dossier sobre matemàtiques aparegut un diumenge de juliol. El mèrit és dels que el van comprar desafiant la cohort d’apocalíptics que anuncien, mentre es donen sorollosos cops de pit, la desaparició de la premsa i el paper.

No parlarem de nosaltres sinó de Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967) i el que ens pot ensenyar. Es tracta d’un matemàtic rellevant i un home extraordinari. Va treballar la teoria de funcions i publicava regularment en revistes internacionals. La seva vàlua intel·lectual no es discuteix i hi hem d’afegir de quin material estava fet humanament. Ferran Sunyer va néixer amb una atròfia del sistema nerviós que li va impedir anar a l’escola i es movia en cadira de rodes. Depenia per a tot de la seva mare, Àngela Balaguer, vídua des que ell tenia dos anys; i més tard de dues de les seves cosines. Els seus papers els escrivien les dones que el van ajudar a viure i quan assistia a congressos internacionals dictava les seves teories i fórmules de memòria i les escrivien els seus deixebles o col·legues a la pissarra. Una història brillant de superació personal, d’amor i d’entrega al coneixement.

Més continguts de