Menys ‘cars’ i més ‘comedians’, Jerry Seinfeld
El problema de les entrevistes creatives és que la creativitat acabi devorant la conversa. Si tens al davant un cervellet privilegiat però tu hi parles mentre li fas preparar una truita, potser el resultat acabarà sent -per seguir amb el símil culinari- un gloriós bunyol. Hi pensava mirant capítols de Comedians in cars getting coffee, la sèrie d’entrevistes a monologuistes protagonitzada per Jerry Seinfeld, i que Netflix ha comprat seguint l’operació habitual: produir els nous capítols i incorporar-hi el catàleg anterior. Gràcies a això, ja es poden veure nou temporades amb convidats com Kristen Wiig, John Oliver, Steve Martin, Julia Louis-Dreyfus, Jim Carrey o Jimmy Fallon.
El format és sempre el mateix. Seinfeld rep el seu contertulià i li mostra el cotxe que ha seleccionat per a la cita (i que se suposa que el representa). És un joc simpàtic, el d’imaginar quin vehicle correspon a una persona. Aleshores pugen al cotxe i se’n van a alguna banda a fer un cafè. L’entrevista es desenvolupa tant dins del vehicle com en el bar on hagin anat a raure. Però són només divuit minuts, bona part dels quals es gasten presentant el cotxe, fent bromes sobre el cotxe, felicitant-se per haver-se conegut o amb plans de recurs per explicar la narrativa del programa: que si el cafè molent-se, que si la tassa fumejant, que si l’escuma amb forma de cor...
Hi ha escenes impagables, esclar. L’atac de pànic que té Ricky Gervais quan veu la velocitat que pot agafar l’Austin Healey 3000 de l’any 1967 és molt divertida (si no vas en el minúscul seient del conductor). Ell s’agafa amb una mà a la guantera, en el clàssic gest instintiu, com si això hagués de brindar algun tipus de protecció en cas de col·lisió a 120 quilòmetres per hora. Però tots els capítols que he mirat fins ara deixen amb massa gana. És molt millor, per exemple, el programa Inside comedy conduït per David Steinberg. Les entrevistes són d’una durada similar, però com que van de cara a barraca els convidats sempre acaben compartint alguna idea interessant que permet comprendre millor com funciona l’excèntric cervell dels que es dediquen a fer riure els altres. (Que s’hi dediquen professionalment, s’entén).
A mig camí entre les entrevistes que acabes fent repetir la mateixa cançó al teu entrevistat i les que sembla que el sotmetis a una eliminatòria de l’ Un, dos, tres... hi ha d’haver un terme mitjà. Els nous episodis de Comedians in cars gettin coffee haurien de guanyar una mica de durada perquè, un cop feta la gràcia, poguéssim escoltar a veure què tenen a dir aquests convidats tan il·lustres.
