Els ODS o la política de coloraines
L’endemà de consumar el pacte per a l’alcaldia de Barcelona i que es conegués el cartipàs municipal, Jaume Collboni va ser entrevistat en un conegut programa de debat de TV3. Al líder socialista se’l veia bastant segur i engrescat amb la feina que tenia al davant des del cantó de mar de la plaça Sant Jaume. Reconec que em va sobtar la fermesa amb què va començar a parlar de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), tot referint-se a l’acció del govern de la ciutat per als propers anys. Tant com comprovar que s’havia previst una tinença d’alcaldia batejada amb els objectius darrerament tan en voga, cosa que significa un compromís polític important, si més no sobre el paper.
Suposo que el partit socialista ha llegit més ràpid que d’altres la lletra petita que indica que els ODS interpel·len també els governs locals en la tasca global de redreçar les desigualtats. Rebre un mandat internacional, que a més té a veure amb la dimensió política que més i millor vas explorar en el passat, no passa cada dia. Seria injust no reconèixer els avenços que el poder municipal socialista va reportar per a les nostres ciutats en el passat, també més enllà del cinturó roig. Una altra qüestió és si sense la pressió social d’aquells barris sense por, o amb l’actual PSC de tendències filoliberals, totes aquelles polítiques locals haurien estat possibles.
Gràcies al creixent ressò mediàtic, a més, al carrer Pallars deuen veure una oportunitat per girar full i mirar de canviar l’agenda política a casa nostra, allò dels "problemes reals de la gent", sovint tan deformat i manipulat. Comença a articular-se una mobilització ciutadana que apunta a temes d’agenda global, a la qual la nostra ciutadania no és aliena, i l’alè al clatell de la classe política continua tenint els seus efectes. Apunteu: després de l’Onze de Setembre vindrà la Vaga Mundial pel Clima, el 27 de setembre.
Com tot en política, pot ser una arma de dos talls. Si les 'fake news' són un problema, les 'fake policies' poden ser letals a aquestes altures del campionat. Aquests dies ha tingut lloc a Nova York la reunió del Fòrum Polític d’Alt Nivell, un organisme de les Nacions Unides que fa seguiment del compliment que fan els estats dels ODS des que es van instaurar, i en què 47 països han passat enguany l’examen nacional voluntari. A la riba del Hudson ha quedat clar que, al ritme a què anem, malgrat totes les declaracions de manual del bon diplomàtic, és evident que no acomplirem una agenda per ella mateix poc ambiciosa i insuficient per als reptes que té el món. El govern espanyol, que ha creat un alt comissionat per donar-li impuls polític, encara suspèn en algunes de les disset fites clau de l’Agenda 2030, com l’acció climàtica o l’erradicació de les desigualtats, com mostren els informes que la societat civil internacional ha preparat. Si Espanya prepara la seva estratègia d’estratègies, com confessava un alt càrrec aquests dies a Nova York, el govern català tancava fa poc el seu pla i enllesteix l’acord nacional per a l’Agenda 2030. Per paper no serà.
Probablement, que no s’estigui acomplint el que diuen aquestes milers de planes té a veure amb les creixents dificultats que la societat es troba actualment per fer la seva tasca de denúncia i pressió: 31 d’aquests 47 països tenen el seu espai cívic tancat o obstaculitzat. Una societat que es mira amb molta desconfiança el que pot arribar a ser una simple operació de màrqueting, en una situació de desacoblament dramàtic dels faristols i de les taules de negociació, que és on realment es perfilen les polítiques. Al cap i a la fi, els ODS només apunten fites acríticament, sense donar receptes, i aquestes fites poden continuar alimentant la insostenibilitat de ciutats i països. A la primera sessió del debat d’investidura, per exemple, Sánchez es vantava d’un acord de la UE amb Mercosur que només aprofundirà en l’extracció de matèries primeres i en la desforestació del Con Sud, i s’assumia un augment del pressupost de Defensa per als propers anys, que casa difícilment amb un projecte de pau i seguretat humana al nostre voltant.
¿De debò ens estem pensant aturar el creixement del port o de l’aeroport, i controlar els nostres fluxos com a ciutat, tal com anunciava l’alcaldessa? ¿Aplicarem a fons criteris de compra pública responsable durant els quatre propers anys, i deixarem de cedir davant l’Íbex-35? ¿S’acabarà la 'llei mordassa' per poder complir amb el nostre paper com a societat civil? Tant de bo assumim el que costa realment avançar cap a la coherència de tantes polítiques necessàries, i que tot plegat no es quedi en col·locar-se un pin de coloraines a la solapa.
