Amb Le Pen o Macron triomfa el populisme

La segona volta de França es presenta doncs com una lluita entre les dues cares d’una mateixa moneda: la que entén la política com la cerca del poder

A les portes de la segona volta de les eleccions franceses, la candidata de la dreta francesa, Marine Le Pen, torna a alertar que en la contesa es posen en joc els valors del republicanisme, entre el quals, la neutralitat confessional de l’Estat. L’eufemisme busca mobilitzar el vot conservador davant la incidència que poden tenir els cinc o sis milions de vots dels musulmans de França.

Concedint que existeixi alguna cosa homogènia que es pugui titllar de vot musulmà, en cap cas posaria en dubte la neutralitat de l’Estat en qüestions eticopolítiques. Simplement perquè no pot posar en dubte un fet que no existeix. El mot 'laic' fa referència a un adjectiu genèric, el que és independent de tota confessió religiosa, i encara que sembli paradoxal, l’origen de la paraula és religiós; cristià, per ser més concrets.

De fet, el magma de les tradicions cristianes és un important bressol de moltes posicions i assumpcions que assumim com a seculars. Per això, pretendre que el laïcisme representi una ideologia neutra que asseguri una equidistància absoluta és infructuós. Hi ha massa punts fonamentals de la nostra cosmovisió que remeten a la tradició cristiana. La llibertat i la dignitat humanes, o també la noció de dret natural, tan present a la primera 'Declaració del drets de l’home i del ciutadà', del 1789, orgull patri encara a dia d’avui a tot França, en són exemples. La noció d’uns drets naturals entronca amb la tradició estoica i la posterior relectura cristiana d’un ordre natural i bo que estructura la vida ètica i moral de les persones. Assumir que hi ha uns drets naturals és posar-se, doncs, a l’estela de la tradició del jusnaturalisme (dret natural), una doctrina molt present encara avui dia en la moral oficial catòlica, especialment la familiar. 

Marine Le Pen alerta que el laïcisme està en risc, però en el fons el que planteja és un replegament moral assentat en la por. És un dels ingredients del populisme, la reducció binària de la complexitat. Bons i dolents. Per això, sostenir com fa ella que el vot dels musulmans pot posar en dubte els valors republicans, oblidant que quasi el 30% de votants del Front Nacional es declaren catòlics, és donar la raó a Stanley Cohen, el sociòleg nord-americà que parla de "pànic moral" per referir-se a una situació, esdeveniment, persona o grup de persones que suposen una amenaça per a les creences i interessos d'una societat.

Emmanuel Macron abandera, davant el Front Nacional, el front republicà. Va ser Charles de Gaulle qui va impulsar que el 1958 es referendés una nova Constitució que en el seu preàmbul es continua adherint a la 'Declaració dels drets de l’home i del ciutadà' de 1789, la que parla de drets naturals. En el seu primer article el text constitucional afirma que França és una República indivisible, laica, democràtica i social, on s’assegura la igualtat davant la llei de tots els ciutadans sense distinció d'origen, raça o religió i que respecta totes les creences. És a dir, els valors del republicanisme també assumeixen la noció de drets naturals i el laïcisme o la laïcitat, aquesta segona versió a priori menys agressiva que la primera, però que al cap i a la fi defensa la no-ingerència de les confessions religioses en la cosa pública.

Europa respirarà més tranquil·la amb una victòria de Macron, però serà una victòria poc il·lusionant, un mal menor

Encara que entre els dos candidats hi hagi una important diferència pel que fa a la voluntat de formar part del projecte europeu, ja que Le Pen s’ha manifestat obertament antieuropeista i des de Brussel·les se la veu com l’abanderada d’un possible 'Frexit', ambdós candidats juguen a l’estratègia del replegament moral. És l’efecte immediat del populisme xenòfob i la seva principal victòria: ha obligat la dreta a escorar-se més a la dreta, i l’esquerra, a assumir elements liberals netament conservadors. Qui sap si Macron és europeista perquè creu que els valors republicans són els europeus i que França és el líder natural del procés de construcció europea, fet que a més permetria a l’economia francesa una important quota de poder en l’espai comú.

Macron, que va treballar amb el filòsof hermeneuta Paul Ricoeur, és un pragmàtic. Per això molts dels seus col·legues no el reconeixen com a filòsof. La filosofia exigeix compromís. El fet de no encarnar cap ideologia concreta potser li permetrà aglutinar vots de dreta i esquerra davant el gran tabú, el gran mal, Marine Le Pen. Però en el fons no ofereix cap més certesa. I si Macron es nodreix de Le Pen, Le Pen també ho fa de Macron. Si l’efecte Le Pen té la força que té és perquè, entre altres coses, proliferen polítics com Macron, tan difusos que es fa difícil no acusar-los de mers tecnòcrates.

La segona volta de França es presenta doncs com una lluita entre les dues cares d’una mateixa moneda: la que entén la política com la cerca del poder. Dos fronts, el nacional i el republicà, que s’acusen mútuament de ser un risc per als valors de la França hereva del 1789, per seduir així el vot popular. Possiblement Europa respirarà més tranquil·la amb una victòria de Macron, però serà una victòria poc il·lusionant, un mal menor. Però un mal, al capdavall, ja que amb aquest triomf arribarà al poder un dels principals distintius del populisme: la vàcua retòrica i la volatilitat ideològica.

Més continguts de