CRÍTICA TV

La moviola de l’escopinada

La futbolització de la política, portada a la paròdia més absurda

“¿Escupitajo, pedorreta o bufido?”, preguntava a l’audiència el copresentador de ‘Más vale tarde’, a La Sexta. Era un dels esquers durant les pauses de publicitat per estimular la curiositat dels espectadors, repetint a càmera lenta les imatges del diputat d’ERC Jordi Salvador marxant de l’hemicicle i passant per davant del ministre Josep Borrell. Anaven repetint la imatge durant el programa, convidant-nos a quedar-nos per treure’n l’aigua clara. Abans d’abordar el tema en profunditat ja havien repetit la seqüència dinou vegades. A càmera lenta, ampliant la imatge i fent un 'zoom' sobre la cara de Jordi Salvador, talment com fan en els programes d’esports amb la repetició en bucle d’un penal dubtós. La presentadora, Mamen Mendizábal, era l’encarregada del VAR de la política: “Bueno. Vamos a volver a ver la imagen, pero a cámara lenta. Fíjense en el diputado que va con camisa roja y una mochila en la espalda. Se aprecia que hace un gesto con la boca sin dejar de caminar”. La presentadora confessava a l’audiència que era un dilema molt difícil d’aclarir. El copresentador li repetia una vegada i una altra la imatge. A càmera superlenta, rebobinaven l’escena, l’engegaven un altre cop a càmera lenta, l’aturaven, demanaven tornar enrere més a poc a poc, l’aturaven... “Se ve un momento en que Jordi Salvador infla su cachete y hace algo así como un bufido, no sé cómo llamarle...”, deia el copresentador. I insistia de nou: “Un poco más atrás, por favooor... ¡Paramos!”, i situava la imatge en un punt de la seqüència que considerava clau. Com si col·loquessin jugadors de futbol sobre la gespa, la parella de presentadors feien de models i se situaven un davant de l’altre per exemplificar fins a quin punt la proximitat era perillosa. I el copresentador li deia amb actitud intrigant a Mamen Mendizábal: “Claro, es que si yo hago «¡Pffff!» al lado tuyo, no sé si hay algo que se pueda escapar...”, deia referint-se a una possible escopinada. L’escena ja l’havien repetit en bucle més de seixanta vegades a la pantalla gegant del plató. Després van passar a analitzar la reacció de Borrell. “La imagen también tiene sonido. Y se escucha perfectamente después de un trabajo fino que han hecho nuestros compañeros de realización. Hay que tener el oído fino pero se escucha como un «¡Pfffff!». Yo lo he escuchado tantas veces que lo escucho perfectamente”. I Mamen Mendizábal li donava la raó: “¡Sí! ¡Un resoplidillo!”

La futbolització de la política, portada a la paròdia més absurda. Saben perfectament que és impossible aclarir res a base de repetir en bucle una imatge. I fins i tot són capaços de negar l’evidència que no existeix. Però la reiteren fins a la sacietat, perquè la repetició permanent d’una imatge comporta la descontextualització de l’escena (trasllada un relat secundari al primer pla), crea una realitat paral·lela (converteix l’evidència en dubte i el protagonista en presumpte culpable) i perpetua un fals relat d’intriga que distreu l’audiència.

Més continguts de