Montserrat Roig i la fidelitat a la memòria

Per commemorar que es compleixen 70 anys de l’alliberament dels camps nazis, s’han celebrat o estan programats molt actes, i una bona part són ignorats pels mitjans de comunicació. Sobretot els que han situat l’esdeveniment dins d’uns paràmetres de treball continuat, de deure de memòria amb vocació de lliçó per al futur.

Dissortadament, el nostre país encara està molt lluny de reconèixer el seu propi passat: ignominiós en els anys de la llarga dictadura i valent en la també llarga lluita contra el franquisme. En els actes i viatges als camps no podem deixar d’enyorar Montserrat Roig -nascuda tal dia com demà, un 13 de juny-, la dona valenta que va saber atorgar un caràcter col·lectiu i de servei a la seva obra Els catalans als camps nazis. Aquest llibre és fruit d’una tasca pionera, obstinada, generosa i emmarcada en la lluita contra l’oblit -la va mantenir des del 1972 fins a pocs dies abans de la seva mort, el 1991-, i té ben poc a veure amb els actes puntuals de reconeixement, que són tan grats a les bones consciències.

Una dona jove va recórrer França i Espanya a la recerca de les petges i les paraules de 39 exdeportats, 35 testimonis directes i de familiars. Amb aquest material va bastir la seva obra monumental, que acabaria per ser llibre de referència i base de bona part de les publicacions posteriors sobre el tema de la deportació. Va acceptar el repte de Josep Benet i va establir llaços de comunicació i afecte amb els vençuts, aquells als quals encara se’ls negava la paraula a casa nostra. Els rostres dels supervivents Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, fotografiats per la seva amiga Pilar Aymerich, van esdevenir una icona de la tragèdia que va fer transitar els homes i les dones republicanes pel camí de l’exili i la deportació.

Costa imaginar aquella noia, ben coneguda en els cercles universitaris dels anys del Sindicat Democràtic d’Estudiants, prenent cafè el 1976 amb Ramón Serrano Súñer, i sentint-lo afirmar cínicament que desconeixia els fets. Justament ell, un cop consultat per les autoritats nazis, va ser un dels responsables de la tragèdia d’aquells més de 7.000 espanyols. Negant-los la ciutadania espanyola, els va condemnar a una condició d’apàtrides que va fer que acabessin carregant pedres al camp de Mauthausen. La resposta de Montserrat Roig va ser la seva obra, a partir de la qual la gent va acabar descobrint els seus a les llistes dels morts als camps, i els veïns de gairebé tots els pobles de Catalunya van identificar convilatans el destí dels quals s’ignorava fins aleshores.

Però les paraules dels supervivents, dels que desmentien qui va ser el filonazi més insigne del règim franquista, van anar acompanyades d’un repertori fotogràfic sobre el camp de Mauthausen que va donar a conèixer amb molt de retard, respecte a altres països d’Europa, una acció agosarada i col·lectiva dels republicans: van robar les imatges documentals sobre l’acció de les SS del camp i les van aconseguir guardar en un amagatall, juntament amb les que Francesc Boix va prendre en els dies immediats a l’alliberament. I en aquest sentit cal rememorar el trajecte que va portar els negatius fins a casa nostra, com una prova més de la generositat i el compromís de Montserrat Roig, tot i que els difumini el caràcter coral de l’esmentada obra. L’exdeportat Joaquín López Raimundo, amic de Francesc Boix des dels dies de la guerra civil fins a la seva mort a París, li oferí la maleta amb el material fotogràfic, que l’amiga Pilar Aymerich va revelar. L’horror que reflectien aquelles imatges va provocar un gran astorament en totes dues. I quan ho van acabar de revelar, Montserrat Roig va donar el material a l’Amical de Mauthausen, que així va poder fer les primeres exposicions sobre el camp. Ara el material està dipositat al Museu d’Història de Catalunya, institució pública que vetlla per la seva preservació -en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen-, que en garanteix un ús correcte, incloent-hi no caure en ofertes temptadores i interessades que certament s’han produït.

Retrocedim, però, a la tasca que duia a terme Montserrat Roig en paral·lel a la recerca, a les laborioses transcripcions i a l’escriptura de l’obra que podríem qualificar de biografia col·lectiva sobre els catalans als camps nazis. La coneixença dels deportats, el dolor per les morts prematures d’alguns d’ells i els seus vincles amb l’exili francès l’afermaven en el seu compromís ètic i polític, en uns anys d’incertesa i perills. Ho va posar de manifest en nombroses col·laboracions a la premsa i fent singulars entrevistes televisives. En tota aquesta tasca hi trobem les reflexions sobre la culpa -l’estremidor i injustificat sentiment dels supervivents quan es comparen amb els que van morir als camps-, el desig de durar dels deportats, les crides a la revelació de la veritat, la reivindicació de la lluita específica de les dones a la Resistència i la denúncia i l’alerta sobre el perill dels neonazis que feien seves les doctrines negacionistes i usaven la violència contra la dignitat dels deportats.

Els republicans espanyols, després de nou anys de lluita contra el feixisme, no van aconseguir la llibertat desitjada, a diferència dels homes i dones d’altres nacionalitats que, l’any 1945, van ser reconeguts com a ciutadans del seu país i van poder ocupar un lloc dins la nova societat, condició reconquerida gràcies a la seva lluita. Als espanyols, en canvi, ningú no els va ajudar a acabar amb el règim franquista i a restablir la República, i la seva paraula va quedar silenciada durant dècades. Va caldre que una dona, fruit del seu temps i delerosa de saber, acceptés el repte de Josep Benet, i els obrís les pàgines del seu llibre. Montserrat Roig va convertir les seves experiències en memòria i homenatge al conjunt dels deportats, amb un propòsit de llarga durada: transmissió i valors.

Quan l’any vinent es compleixin 25 anys de la seva mort, cal que els actes d’homenatge reconeguin la seva lluita contra l’oblit i la seva obstinació a l’hora de transformar les experiències dels republicans i republicanes deportades en memòria exemplar.

Més continguts de