Coordinats

Dilluns. El mateix dia que surt la sentència, el govern espanyol presenta la seva pel·lícula #EverybodysLand a concurs. El vídeo està entre la comèdia i el terror. Carrega contra els nacionalismes, des del nacionalisme espanyol. Els seus protagonistes insisteixen a fer saber, en diversos idiomes, que Espanya és una democràcia consolidada en castellà. És la típica pel·lícula que fa una democràcia consolidada. I si hi ha cap problema, és intern. Com una indigestió.

Arriba el Tsunami. Milers de persones es dirigeixen a l’aeroport del Prat. La protesta exigeix unes bones cames. La indignació és una barra energètica. Si es cancel·len els nostres drets, es cancel·len els vols. La policia coordinada entra en acció. Un jove perd un ull per una altra actuació proporcionada. S’estilen els cops de porra il·legals al cap. Però també la força de la gent.

Es fa de nit als carrers plens de persones que demanen llibertat. La política no respon. La injustícia és als ulls de tots nosaltres. Responem.

Dimarts. La portaveu del Govern, Meritxell Budó, al matí, justifica l’actuació dels Mossos a l’aeroport. Protegien els manifestants d’un possible delicte de sedició. Naturalment. És el que vam veure. I la sedició, quan no hi és, se la inventen. Hi ha una sentència. No hi ha un delicte.

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, al matí, avisa que acabaran sabent qui hi ha darrere del Tsunami Democràtic. No hi veuen ni al davant ni al darrere. Tot se’ls escapa de la mirada. Tanquen a la presó els líders d’octubre i esclata un nou octubre perquè els líders pacifistes estan sentenciats. Les eines polítiques serveixen per fer forats cada vegada més grossos. Se’ls cola la voluntat d’un poble que torna a ser imparable. I va d’independència. Si no, de què, les penes duríssimes?

Es convoquen noves manifestacions. Catalunya crema, literalment. A Barcelona, al costat de contenidors encesos, la gent sopa a les terrasses. El contrast. Els Mossos, embogits, persegueixen manifestants a cops de volant i de porres. Primer de repressió. Ja s’ha vist altres vegades. En altres circumstàncies. Com les crítiques. “Així no”, s’exclamen els defensors del mobiliari urbà. La violència d’estat existeix des de fa molts més anys que els contenidors. Però així no. I tornem a justificar-nos en la veritat. Som gent inexorablement pacífica, amb una paciència infinita que no s’acaba mai. Els contenidors es canvien i els anys de presó, no. Que no tenim edat per córrer tant. No som nosaltres que els donem el que ells volen. No ens volen. Però hi som. Alguna solució a la sala?

Dimecres. Al matí, el govern català anuncia una reunió d’urgència. La urgència és relativa. S’anuncia una compareixença i no apareix ningú. El president Quim Torra marxa a caminar. Catalunya s’ha tornat a calçar. Es tallen carreteres i milers de persones omplen les vies per protestar. Això va per llarg. Com la injustícia. I com aquest Govern nostre que es mostra cada vegada més incapaç. Tanca files. Es queden sols.

El ministre de l’interior, Fernando Grande-Marlaska, diu al matí que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no tenen prohibit usar bales de goma. I que van demanar permís abans de fer-les servir. La coordinació és extraordinària.

A la tarda, el conseller d’Interior, Miquel Buch, finalment, dona la cara. No dona res més. En el seu discurs llegit a càmera lenta cita Jordi Pujol. És el més destacable. I és molt destacable. Ho han fet tot bé i se’n felicita. L’autocrítica se l’ha deixat a casa. I la dimissió també.

Queda clar. Ells estan coordinats. I nosaltres també. Els universos paral·lels existeixen.