Ni tan sols les molles

Els problemes no esperen. El país no pot estar en una transitorietat eterna, amb un Parlament que no es reuneix, un president que comença tots els discursos dient “Jo no hauria de ser avui aquí...”

TAXI. Incidents i caos a Barcelona, provocats pel conflicte del sector del taxi. I simultàniament, els dos presidents de la Generalitat, Puigdemont i Torra, felicitant-se mútuament en ocasió del retorn del primer a Bèlgica, més concretament a la Casa de la República. Aquest és un bon resum de la situació. No cal dir que l’èxit de Puigdemont ha estat una victòria sobre la justícia espanyola, que potser, tant de bo, afavorirà la causa de tots els exiliats i tots els presos. També és una victòria mediàtica, i promet molts maldecaps diplomàtics al ministre Borrell. Finalment, és una demostració palmària que Puigdemont és el líder indiscutit de Junts per Catalunya i del PDECat. De tota manera, i perdó per la insistència, el conflicte del taxi continua ben viu, afectant la mobilitat i fins i tot els accessos a l’aeroport del Prat, i no sembla que ningú del govern català (el d’aquí) hagi dit o fet res per demostrar el que fins no fa gaire era un dogma de fe del sobiranisme: tot el que passa a Catalunya concerneix el govern català.

MOLLES. Ha passat gairebé un any dels atemptats de l’agost, aquell moment tan dramàtic i gairebé fundacional en què, malgrat el dolor, vam tenir la sensació que Catalunya, gràcies a homes com Trapero, s’autogestionava de forma real. Després va venir l’aplicació del 155, i la Generalitat no ha tornat a ser la mateixa. Aquella frase tan gastada -“Ja no ens alimenten molles”- s’ha traduït en una mena de desgana institucional. Total, si estem fent república, a qui interessa l’autonomia? Governar, i governar bé, condició bàsica per obtenir i ampliar la confiança de la ciutadania, ha deixat de ser la prioritat. Des de les últimes eleccions, el sobiranisme només s’ha fet notar a Madrid (fent caure Rajoy) i a Berlín, on Carles Puigdemont i els seus advocats han aconseguit posar en ridícul el jutge Llarena. Són bones notícies, ben cert. Però si no s’hagués aixecat el 155 el balanç seria força similar.

CONFLICTE. La premissa fonamental de Carles Puigdemont -mantenir viu el conflicte- és una estratègia legítima. No només per als que, com ell, estan privats de tornar a casa seva. Ho és també perquè sense una pressió forta i continuada, des de Catalunya i des de fora, l’estat espanyol no mourà fitxa ni s’asseurà a negociar (i Puigdemont ho sap). Però per fer pressió s’ha de tenir força, i la força del sobiranisme és perfectament quantificable: una minoria decisiva a Madrid i una majoria absoluta a Barcelona. Mentre no siguem una república, aquests són actius que cal preservar. Per tant, l’estratègia de Puigdemont s’hauria de complementar amb una acció enèrgica, responsable, i a la vegada receptiva, Catalunya endins. Els problemes no esperen. El país no pot estar en una transitorietat eterna, amb un Parlament que no es reuneix, un president que comença tots els discursos dient “Jo no hauria de ser avui aquí...”, un Govern pràcticament invisible i, a Madrid, un Estat decadent, incapaç de proposar a Catalunya una fórmula digna de ser escoltada, per damunt dels brams d’un Rivera o un Casado. I mentrestant, als nostres carrers, els llaços grocs apareixen i desapareixen, en un bucle depriment que encadena els que se senten víctimes amb els que se senten culpables.

Potser sí que ens ho podem permetre. Total, l’economia va bé, i alguns ja no recorden si les molles alimenten o no. Però potser podríem aspirar a alguna cosa més. En qualsevol cas, bones vacances. I que el nou curs ens torni a casa tots els presos i els exiliats.

Més continguts de