ara.cat

Des de l'inici de l'etapa democràtica el 1978 fins ara, Catalunya havia assumit el rol de ser una comunitat dintre l'estat espanyol que acceptava, amb més o menys entusiasme, les regles del joc que el govern estatal determinava. Durant aquest temps hi ha hagut moltes reivindicacions del govern català per incrementar l'autogovern. Si eren ateses, es vigilava que no comportessin singularitats per a Catalunya i s'acabaven estenent a la resta d'autonomies. N'és un exemple l'evolució del sistema de finançament autonòmic. Si Catalunya demanava més competències i responsabilitat en matèria tributària, la primera reacció era sempre negativa, però després s'acabava pactant una solució que no era exactament la inicial, sinó una altra una mica desvirtuada, i s'aplicava a totes les comunitats autònomes. El que Catalunya volia ho volia tothom, però la proposta inicial catalana s'aplicava modificada, desvirtuada, per mantenir l'statu quo i no perjudicar les autonomies més privilegiades pel sistema de finançament. Funcionava el cafè per a tothom . L'últim gran exemple d'aquest procediment va ser el de l'Estatut del 2006. Quan des de Catalunya es va proposar la reforma estatutària, cap autonomia havia decidit fer-ho. El procés va portar a una gran reacció contra Catalunya del conjunt de la societat espanyola i el seu govern per les noves quotes d'autogovern que es demanaven. No obstant, el procés de reforma va ser imitat per moltes altres comunitats autònomes i, fins i tot, es va copiar el redactat d'articles sencers de l'Estatut català. Com sempre, es va acabar pactant i aprovant l'Estatut, si bé una versió retallada (desvirtuada) respecte de la que havia sortit del Parlament de Catalunya. Els catalans per enèsima vegada havien pactat amb Espanya, havien acceptat les regles del joc de l'estat espanyol.Ara bé, els ciutadans catalans ens hem cansat de pactar amb l'Estat totes les propostes de més autogovern després que aquest les hagi aigualit. Ens hem cansat dels atacs i mesures repressives a la nostra llengua i cultura. Hem dit prou a aquesta manera de fer. El punt d'inflexió va ser la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Avui el que volem molts catalans és emancipar-nos de l'estat espanyol, crear un nou estat europeu. Aquest procés el volem fer democràticament. Per això s'ha de preguntar als ciutadans de Catalunya si volen majoritàriament seguir aquest camí. L'únic diàleg i pacte que ara molts catalans desitgem fer amb l'Estat és el que permeti portar a terme la consulta d'autodeterminació i crear les noves estructures d'estat. A la societat espanyola li costa entendre aquest canvi d'actitud dels catalans. N'hi ha que encara pensen que tornarem a pactar, que tornarem al vell i conegut procediment. Creuen que tot el procés cap a l'estat propi no és de veritat, que és una estratègia per aconseguir més autogovern, però dins de l'estat espanyol. Al govern espanyol també li ha costat veure aquest canvi de fer dels catalans i que va de veres, però crec que ara ja ho ha vist i actua en conseqüència. Per tant, el procés sobiranista català està condicionant moltes de les seves actuacions. Moltes mesures de política econòmica del govern espanyol, malgrat que afecten totes les autonomies, estan pensades per parar i ofegar el procés sobiranista català. Per exemple, la política de fixar uns nivells de dèficit inassolibles per a les comunitats autònomes i la inflexibilitat a l'hora de relaxar-los, ¿seria igual si no se sabés que això ofega financerament Catalunya, cosa que la fa més dependent del govern central i l'obliga a demanar diners al fons de liquiditat autonòmic? ¿S'hauria establert un impost sobre els dipòsits bancaris a escala estatal -amb l'únic objectiu de paralitzar-lo- si no hi hagués hagut el català? ¿Les noves legislacions sobre la unitat de mercat i de representació exterior haurien aparegut si no fos per frenar Catalunya? El govern espanyol creu que pot evitar el procés sobiranista català sent autoritari, aplicant polítiques recentralitzadores i utilitzant el joc brut, com vaig escriure fa poc. Es queda molt lluny d'enfocar les demandes catalanes des d'una posició democràtica. No obstant, aquesta actitud és poc intel·ligent, ja que acaba resultant un bumerang que se li gira en contra cada vegada amb més catalans a favor del procés sobiranista. Si fos intel·ligent veuria que la seva política porta a matar la gallina dels ous d'or que Catalunya és per a Espanya. Per això ens hem d'emancipar abans que això tingui lloc.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Objectiu: parar i ofegar Catalunya

"«Ministre Illa, com més trigui més morts hi haurà»", portada d''El Mundo'

El Pirineu i l'Aran, circumscripcions electorals

La tragèdia d’Ekaterinburg (1921)

L’equip que haurà d’apagar els focs que deixen quatre anys de Trump

Kamala Harris fa història i s’erigeix en la veu del canvi