Publicitat
Publicitat

Por

Una de les conseqüències menys estudiades i segurament més persistents de la Guerra Civil Espanyola va ser la pervivència de la por. A casa ens han explicat fins a la sacietat que l’avi, que havia estat a la presó uns quants anys, després d’un judici sumaríssim a Madrid, canviava de vorera quan havia de passar per davant de la comissaria de policia. La por va ser un dels arguments fonamentals de la postguerra, i de la Transició. El soroll de sabres, les converses a les sales de recreació de les casernes, els conciliàbuls dels vells falangistes infiltrats a totes les estructures de l’Estat, eren arguments que es van fer servir profusament per mirar de limitar, en la mesura del possible, l’avenç de la democràcia a Espanya. I tanmateix hi havia una altra por, la de les famílies, la por que era viva en el record, en els silencis, en les converses i les reflexions estalviades per no reviure els records pitjors, o senzillament, per no cridar el mal temps.

Penso que una de les causes de l’esclat independentista dels darrers anys és la pèrdua de la por. La societat catalana la va perdre amb les primeres manifestacions independentistes. La por de dir les coses pel seu nom, la por del què diran, la por del no és possible, la por que ens diguin que fem el ridícul. La por que ens enviïn la policia, o que ens tanquin a la presó. La societat catalana, farta, entre altres coses, de la por, va decidir parlar clar, parlar-se clar, i reivindicar amb la força de la democràcia i de la no-violència el dret a esdevenir un estat més d’Europa. Va ser el final del consens del silenci. Va ser l’assoliment de la maduresa, atès que, fins a aquell moment, la pretesa conciliació catalana estava feta sobre la base que la majoria callava, mentre que la minoria imposava la seva “no fractura”. És a dir, amb l’excusa de no fracturar-nos com a societat, nosaltres, els més, havíem de callar. Un altre cop l’argument de la por. Doncs bé, un bon dia tot això es va acabar, i hem arribat fins on hem arribat.

No sé què és el que passarà amb aquest procés. Aquests darrers dies hi ha hagut articles que hi han incidit. No m’agrada veure que els independentistes ens barallem entre nosaltres per imposar una tàctica o una altra. Soc dels que defensen la legitimitat del president Puigdemont. Soc dels que pensen que és una legitimitat irrenunciable. I tanmateix no veig com a enemics els qui, en el meu camp, prendrien un camí diferent. El que sí que sé és que si la decisió la prenem perquè la por comença a tornar a formar part del nostre escenari, aleshores voldrà dir que ni les manifestacions, ni l’enfrontament pacífic amb les porres torturadores de l’1 d’octubre, ni la presó dels nostres legítims representants hauran valgut per a res. El que sí que sé és que els nostres adversaris busquen tornar a posar la por al centre de les nostres vides polítiques, al centre de la nostra consciència personal i col·lectiva. És la por que ja domina les redaccions d’alguns diaris (mentre escric m’arriba la notícia de l’acomiadament del dibuixant Ferreres), és la por que domina els consells d’administració d’algunes empreses, les juntes de les cambres de comerç i de les associacions d’empresaris. La por que primer es manifesta amb vergonya, amb una resignació còmplice, la del tu ja m’entens, però que molt aviat prendrà formes més agressives, més desqualificadores, perquè són els més covards, els que es venen més de pressa, els que tendeixen a acusar de ximples els que no els segueixen en la renúncia als seus principis.

És imprescindible que ens blindem, com a poble, contra l’acció de desgast a què ens volen sotmetre per la via d’instil·lar-nos la por a les venes. És imprescindible que el fàstic que sentim quan veiem que es manté a la presó persones innocents segueixi alimentant el nostre coratge col·lectiu, i la fe en les nostres possibilitats. Això no té res a veure amb els objectius més o menys immediats. Té a veure, en canvi, amb vèncer l’adversari amb les seves pròpies armes: allà on ells tergiversen el dret, nosaltres el defensem. Allà on ells tergiversen el sentit de les paraules, nosaltres els tornem la força. Allà on ells converteixen la mentida en l’única eina per imposar les seves decisions, nosaltres fem volar la veritat als quatre vents del món.

La por no és retòrica. La por és un instrument de control que els que encara portem el DNI espanyol a la butxaca sabem fins a quin punt determina el caràcter dels pobles. El retorn a l’escenari de la por és el que pretenen els adversaris de la lluita democràtica del poble de Catalunya per aconseguir la independència. No ens hi resignem. Fem-ho pels nostres presos i exiliats. En ells, la nostra dignitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT