Reescriure el passat

MEMÒRIA. Europa es tenyeix de manifestacions ultranacionalistes, de governs que aproven lleis antisemites i de partits d’extrema dreta gestionant ministeris de l’Interior o de Serveis Socials. Hi ha atacs racistes comesos per joves que es declaren, amb orgull, feixistes, i un partit xenòfob esperant l’oportunitat de liderar l’oposició a Angela Merkel des del Bundestag. Hi ha una Europa que està reescrivint la seva història i reinterpretant el present. Una Europa que ha renunciat a la memòria.

Ho fa el govern polonès quan aprova una llei que pretén criminalitzar qualsevol persona que s’atreveixi a dir que Polònia va col·laborar d’alguna manera en la persecució i l’Holocaust jueu. El mateix govern que despatxa directors de museus de història del país, en reescriu el contingut i fa substituir murals antics per noves animacions patriòtiques. Exaltacions d’un passat tergiversat. Nacionalismes de batalles.

Com les cent mil persones que es van congregar, a principis de febrer, al centre d’Atenes per protestar contra un possible acord entre el govern grec i el macedoni perquè finalment, i després de 25 anys de disputa, Macedònia pugui tenir un nom oficial reconegut i acceptat per tothom. “Macedònia pertany a Grècia”, cantaven en plena exaltació patriòtica, reclamant el monopoli del nom de la terra que va veure néixer Alexandre el Gran. Macedònia és el nom d’una província grega però també el d’un país de dos milions d’habitants condemnat a uns llimbs jurídics i diplomàtics per l’oposició d’Atenes.

ODI. També a Itàlia s’han manifestat aquest cap de setmana, dividits pel feixisme i la xenofòbia. La campanya electoral es va ensangonar per un tiroteig racista comès per un jove feixista que es declara admirador de Mussolini.

Entre l’amnèsia i els records fragmentats, la ultradreta creix a Itàlia i a Àustria ja ha arribat al govern. El nou ministre de l’Interior, Herbert Kickl, del Partit de la Llibertat (FPÖ), que governa en coalició amb la democràcia cristiana, va quedar retratat el mes passat quan va declarar davant la premsa que els immigrants s’haurien de “concentrar” en un únic centre especial. Kickl diu que tota la polèmica va ser només una “discussió semàntica”, que ell no va parlar de camps de concentració. Però el que hi ha és una banalització del llenguatge de l’odi. Una normalització de la xenofòbia. Heinz-Christian Strache, vicecanceller austríac, també de l’FPÖ, va proposar a principis de gener un “toc de queda” per als refugiats que asseguri que a partir de certa hora tornen tots “als barracons militars” mentre esperen que es resolgui la seva petició d’asil. Strache és dels que es defensen dient que el seu passat neonazi -que no nega- era només una “estupidesa de joventut”.

RETORN. Europa viu una regressió, i no és només retòrica. Els europeus encara es miren els uns als altres amb les ulleres del passat que els van voler explicar. Històries tacades pels forats negres que van engolir pàgines senceres de memòria col·lectiva. Però sobre això es va construir la Unió Europea. Com una història de reconciliació. Un antídot a aquestes interpretacions divergents d’un passat que es deixava enrere per escriure un present en comú. I és aquesta Europa la que està en perill. La del consens -per molt burocràtic, descoratjador i allunyat de la realitat que ens pugui semblar massa sovint.

“Estem assistint a una presa i acumulació de poder per part de la Comissió Europea”, denuncia Slawomir Debski, un analista polonès. La Unió Europea és dels estats perquè són els estats els que paguen -diu aquest expert, convençut que cal canviar les regles de joc per tornar a agafar-ne tot el control.

La UE corre el risc de deseuropeïtzar-se, de desfer aquest present comú i frustrant per retornar a la realitat d’unes capitals -amb retòriques identitàries en graus diferents- disposades a imposar nous equilibris i noves agendes. Hi ha una Europa que vol reescriure la Unió. Però el futur de la UE no pot dependre del retorn al passat.

Més continguts de