CRÍTICA TV

Sisplau, continueu buscant

'Milicianes' busca la identitat de cinc dones que van ser afusellades a Mallorca a principis de la Guerra Civil

Sisplau, continueu buscant

Dimarts, al Sense ficció de TV3, van emetre Milicianes, de Tània Balló i Jaume Miró. En el documental, intenten esbrinar la identitat de cinc dones que apareixen en una fotografia poc abans de ser afusellades a Mallorca, a principis de la Guerra Civil. Formaven part d’un grup de combatents republicans que intentaven recuperar l’illa. Tot i que totes cinc duien el braçal de la Creu Roja que teòricament les havia de protegir, van ser titllades de putes, les van violar, torturar, assassinar i enterrar en una fossa comuna sense identificar.

Els responsables del documental només disposaven de la foto i de la còpia d’un diari personal escrit per una d’elles. Comencen estirant el fil de les pistes més bàsiques per aconseguir saber qui són. I la investigació es va fent cada vegada més apassionant. Revisant arxius, documentació oficial i fons privats, van fent encaixar les peces d’un trencaclosques complicadíssim. Les dades que aconsegueixen els porten fins a Mèxic i Nova York. És emocionant, i està molt ben explicat en imatges, com va quadrant la informació i, a poc a poc, anem traient l’entrellat de qui era cadascuna d’elles i què les va portar a fer de milicianes. Coneixem dones plenes d’ideals i conviccions polítiques, amb circumstàncies personals molt diferents. És impressionant anar descobrint fotografies noves d’aquelles dones, especialment quan a l’arxiu de Robert Capa troben les protagonistes del documental en imatges del fotògraf. I és commovedor, fins i tot màgic, quan localitzen els seus descendents, que les recorden i les reconeixen de manera clara en les fotografies, i quan parlen d’elles és com si recuperessin una mica de vida. De la mateixa manera, resulta torbador el testimoni d’un home de la Falange que les té presents a la plaça del poble poc abans de ser assassinades: “No feien cara de puta però deien que ho eren...”

Milicianes explica molt bé, tant pel que fa al guió com en l’aspecte visual, el camí que es va fent fins a dotar cadascuna d’aquelles dones d’una identitat. El documental té, en certa manera, la capacitat de restituir la seva dignitat i posar en valor la seva causa. A poc a poc, coneixem Maria Garcia, Teresa Bellera, Mercedes i Daria Buxadé... La identificació de la darrera d’elles és narrativament apassionant. Com a espectadors, supliquem un gir de guió que finalment sembla que es produeix. I encara un altre. Però la història no sempre fa justícia. I quan s’acaba el documental et sents profundament colpit pel tràgic final de les cinc milicianes i de tantes altres. I et consola una mica la promesa de seguir buscant. Milicianes et fa pensar com, quan desapareixem, la nostra identitat roman dispersa en petits bocins. Però de quina manera tan devastadora el temps és capaç d’esborrar el nostre rastre. Aquest documental és una prova més de com la televisió està suplint un treball i una gestió de la memòria històrica que les autoritats no han dut a terme com caldria.