Ulisses/Tsipras vs. Circe/‘troica’

L’estira-i-arronsa entre el govern alemany (secundat per la resta de governs europeus) i el govern grec (preocupantment aïllat) suposa un punt d’inflexió en la narrativa europea.

Hi ha qui en cada gest, cada cessió, cada acord, hi veu un vencedor i un vençut. Per a alguna gent, el fet que la troica no s’hagi desmantellat (com demanava Syriza en el seu programa electoral) posa de manifest que Tsipras i Varufakis han claudicat i, per tant, perdut. Per altres, el sol fet que el nou executiu hel·lè hagi tingut els governs europeus contra les cordes mostra la debilitat de la cancellera més poderosa des que Thatcher va pronunciar el ja mític “ There is no alternative ”.

Tal com ho veig, tanmateix, hi ha hagut un canvi notable, subtil en el fons, potser, però contundent en les formes. Aparentment, de cara enfora no han canviat gaires coses: el poder continua en mans de Merkel i els seus. En la pràctica, però, les reunions de l’Eurogrup no tenen res a veure amb les que es vivien fa només uns mesos.

Tot plegat em transporta a finals del 2010, quan conjuntament amb un company portuguès al Parlament Europeu, Rui Tavares, vàrem començar a treballar en la construcció d’un discurs diferent sobre la crisi, un discurs amb aromes i espècies pròpies, del sud, tenint en compte la perspectiva del que alguns anomenen la perifèria o, de manera certament despectiva, els PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya). Així va néixer el Projecte Ulisses i la pel·lícula documental amb el mateix nom (es pot veure a Projetoulisses.net), on, per cert, apareixen Varufakis i Galbraith explicant algunes de les seves receptes.

El nom del projecte és un clar homenatge al protagonista de l’ Odissea creat per Homer, bressol de la cultura europea, i s’inspira en el final de la guerra de Troia, que l’heroi Ulisses va ajudar a guanyar gràcies al seu enginy i imaginació, tot i que aquella guerra va acabar amb una massacre i amb els déus enfurismats. Ulisses en va pagar un preu ben alt, i va trigar deu anys a poder tornar a casa seva.

Ens diuen sovint que la recuperació ja ha començat. No ho sé veure. Com a l’ Odissea, la recuperació pot trigar encara deu anys a arribar. Igual com passa en les aventures homerianes, els països afectats per la crisi es veuen obligats, per tant, a tirar d’enginy i coratge i a fer ús de tota la seva capacitat i força de voluntat.

La gènesi de la crisi en els països perifèrics ha sigut singular, sens dubte, i cada cas té la seva idiosincràsia i responsabilitats. Noms i cognoms, vaja. Tanmateix, algunes de les receptes imposades per la troica han comportat unes conseqüències dramàtiques.

Això ha fet que la necessitat de trobar un relat i una solució diferents, propis, esdevingués vital. Parafrasejant Thatcher, podem dir que Tsipras i Varufakis no tenien alternativa: els calia una alternativa.

Ulisses i els seus acompanyants van recalar a l’illa de la fetillera Circe, que volia que Ulisses i la seva tripulació s’hi quedessin per sempre més, de manera que els va convertir en porcs. Només Ulisses va conservar la seva forma humana. L’heroi no va parar fins a convertir altra vegada els seus companys en éssers humans.

De la mateixa manera, en les bones èpoques de l’euro els països de la perifèria eren lloats (i fins i tot envejats) pel seu dinamisme econòmic i el seu potencial, però la crisi els va maleir, i una fetillera ( troica ) els va convertir en els coneguts PIIGS ( pig, porc en anglès). El que aquests països reclamen ara és un Ulisses que els torni el seu estatus original de països que mereixen respecte, i l’han trobat en Tsipras.

Ulisses contra Circe; Tsipras contra la troica.

En aquest context, la demanda del nou govern grec d’una pròrroga tècnica del programa de rescat és del tot pertinent, urgent (les dificultats que afronta el país són colossals) i constructiva (com ho demostra que s’ha compromès a no adoptar mesures unilaterals i a treballar, en canvi, sobre la base de condicions acordades amb la resta de governs de la UE).

Contradient l’etiqueta d’irresponsables que els han penjat, Tsiprasi Varufakis han tingut en tot moment una actitud lògica, tenint en compte les circumstàncies que han d’afrontar, i que a la vegada permet refer uns ponts de diàleg sobre els quals la Unió Europea pot recuperar, una mica, la molta credibilitat perduda.

Com Ulisses, han hagut de tirar d’enginy i convicció. El camí de retorn a casa no serà planer, però, es miri com es miri, Ulisses/Tsipras, altre cop, ha plantat cara a la fetillera troica. Tant de bo se’n surti.

Més continguts de