L’Ajuntament de Barcelona i els pactes pendents

El trencament del pacte amb el PSC converteix els comuns en una mena de Robin Hood

Un dels efectes més terribles de l’aplicació de l’article 155 ha estat la mistificació de la política catalana en dos blocs aparentment monolítics. En un costat els de la DUI i a l’altre els espanyolistes. La repetició constant d’aquestes coordenades simples ha generat en l’opinió pública una visió reduccionista que impedeix posar sobre la taula un debat social tan necessari com urgent, en vista d’alguns problemes que a poc a poc comencen a esdevenir estructurals. A la ciutat de Barcelona els temes sense resoldre s’amunteguen diàriament: la connexió del tramvia, els narcopisos, la municipalització del servei de l’aigua, la gestió de les funeràries, la multiconsulta, la posada en escena dantesca del conflicte de l’habitatge a la plaça Catalunya. Òbviament, cadascun d’aquests problemes és objecte de punts de vista i posicions polítiques diferents, però el que resulta realment sorprenent és la dificultat per consensuar majories mínimes que permetin desplegar per a cadascun d’ells possibles solucions. Sembla com si les propostes del govern de la ciutat naixessin mortes.

L’equidistància entre l’agenda nacional i l’agenda social no facilita la feina de Barcelona en Comú. Probablement la seva posició suposa un punt de confort ideològic per al comú denominador dels seus votants, però sens dubte dificulta la possibilitat d’arbitrar respostes reals als problemes de la ciutat. El trencament del pacte amb el PSC sense haver-lo substituït per acords de la mateixa naturalesa o similar amb altres forces polítiques converteix els comuns en una mena de Robin Hood dins el frondós bosc de Sherwood.

Comuns i socialistes estan condemnats a entendre’s. Hi ha coses que esquerres i dretes ni les entenen ni les gestionen igual

Els comuns han sabut llegit molt bé el que ens ha deixat la crisi i han criticat la supèrbia institucional dels qui la van gestionar, però les seves receptes no són especialment innovadores. El país està ple d’ajuntaments socialistes que han municipalitzat l’aigua, de municipis convergents que han construït milers d’habitatges socials o de pobles governats per Esquerra Republicana amb fantàstiques polítiques d’emigració. L’encert dels comuns és plantejar-nos la necessitat de regenerar el nostre model democràtic i l’error fer-nos pensar que els problemes que diagnostiquen només els poden solucionar ells. Aquest plantejament esteticista dona rèdits electorals perquè les formes de la política tradicional, i de manera especial l’estesa presumpció de corrupció associada a la llarga vida del bipartidisme, han tocat fons, però governar implica alguna cosa més que això.

Solucionada la crisi 'processual', bé sigui perquè l’aparquem momentàniament, embenem les ferides i aguantem en silenci el dolor; bé sigui perquè ens convertim en una República independent, les ciutats es gestionaran des d’aliances de dretes o d’esquerres, des de polítiques socials o polítiques liberals. Qualsevol altra cosa, a més a més d’absurda, és inconsistent. En aquesta tessitura comuns i socialistes estan condemnats a entendre’s i a fer entendre a altres forces que una ciutat és un espai per gestionar serveis de proximitat, per afavorir la convivència, per enriquir la solidaritat i per acollir talent i creativitat. Coses totes elles que esquerres i dretes ni les entenen ni les gestionen igual.

Al plenari de l’Ajuntament es plantegen diàriament mocions sobre els efectes del Procés i sovintegen les propostes polítiques per posar Barcelona al servei d’una Catalunya republicana. És difícil sobreposar-se a les circumstàncies, però la conseqüència de tot plegat és un bloqueig institucional a major glòria de la imatge que es vol projectar per conquerir una hegemonia social que qualsevol expert en demoscòpia ens dirà que és impossible de sumar. Tot fa pensar que el futur electoral ens depara una gran fragmentació i l’exigència de pactes, de tal manera que l’escenificació d’un municipi a l’ombra d’una política catalana que serpenteja per totes les institucions impedint que es prenguin decisions no és un exemple de nova política, sinó una repetida versió d’allò que es volia criticar.

En aquest moment d’imaginaris induïts per articles d’opinió, tertúlies i programes de televisió i amb el rerefons d’una política absent i de jutges desfilant al pas de l’oca, tot fa pensar que deixar reposar les diferències del present i pensar en les aliances de futur seria, com a mínim, prudent. Dissortadament sembla que sigui més fàcil sotmetre-les a allò que l’escrutini públic imposa, però la llarga llista de temes sense solucionar exigeix acords d’una altra naturalesa.

Més continguts de