Per què vaig abraçar Rob Reiner

En aquest cas m’estimo més fiar-me dels sentiments que no pas de la memòria. L’única cosa de què estic segur és del que vaig sentir quan em vaig assabentar que Rob Reiner havia mort: una barreja de tristesa i incredulitat. I després... Robert Stone tenia raó quan va dir que la ment és bellugadissa com un mico.

Crec que vaig veure Compta amb mi (Stand by me) la tardor del 1985. Aleshores encara en deien The body (El cos), que era el títol de la meva novel·la curta en què es basa la pel·lícula del Rob. Crec que me la va fer veure en una sala del Beverly Hills Hotel, amb el soroll de fons d’una banda de rock que tocava en algun lloc. Aquella banda era pura música dels 80. Però gràcies a aquella pel·lícula vaig entrar en una altra època més innocent: el 1959.

Estic gairebé segur que el Rob portava una camisa de quadres de màniga curta i pantalons de color caqui, com si vingués directament del camp de golf (que jo sàpiga, sí que en venia). L’únic que sé del cert és que el vaig tenir rondant fins que va començar la pel·lícula i aleshores se’n va anar de l’habitació. Més tard em va dir que se sentia incapaç de veure la meva reacció si no m’agradava. Jo era, doncs, l’única persona del públic, assegut en una cadira amb respatller alt pispada d’una de les sales de reunions de l’hotel.

Em va sorprendre molt com m’havien afectat els 89 minuts del film. He escrit molta ficció, però The body és encara ara l’única història obertament autobiogràfica que he publicat mai. Aquells nens eren els meus amics. No vam caminar mai per les vies del tren per anar veure un cadàver, però vam fer moltes altres coses. La pel·lícula explicava la realitat que jo havia viscut als camins sense asfaltar del sud de Maine. És veritat que hi havia un gos guardià molt ferotge, però no es deia Chopper. És veritat que hi havia un nen que va anar a nedar i va sortir de l’aigua cobert de sangoneres als llocs més increïbles, però no era Gordie Lachance, era jo.

I és veritat que hi havia un nen acusat de robar els diners per comprar llet a l’escola, però no es deia Chris Chambers. El Chris sí que va manllevar –no en direm robar– el Bel Air de la seva mare. Amb mi de copilot, va conduir a 145 quilòmetres per hora per la Ruta 9 a la població rural on vam néixer. Teníem onze anys.

El que vull dir és que, en mans del Rob, tot semblava veritat. Les parts divertides eren divertides de debò (fins i tot la gran vomitada) i les dramàtiques em van afectar profundament; em van transportar a l’època en què John F. Kennedy era president i el galó de gasolina costava 25 centaus.

I sí que estava indecís entre una vida com a escriptor i la dels meus amics, que vivien el moment i no anaven enlloc en concret, amb l’excepció potser del Vietnam. Vaig triar escriure, però va anar de ben poc.

Quan va acabar la pel·lícula vaig donar les gràcies al Rob i li vaig fer una abraçada, cosa que em va sorprendre a mi mateix. Normalment no soc aficionat a les abraçades, i no crec que ell estigués acostumat a rebre’n. Es va posar tens i va murmurar que estava content que m’hagués agradat o alguna cosa per l’estil, i ens vam separar.

Es veu, però, que jo no havia acabat de pair les meves emocions. Vaig anar al lavabo d’homes que hi havia més a prop i em vaig asseure en un cubicle fins que em vaig controlar. La nostàlgia pot ser perillosa quan la tens massa a prop. No sé què vull dir exactament amb això, però crec que és veritat.

Quan vaig tornar del lavabo, el Rob i jo vam tenir una conversa més normal. Em va demanar que li fes alguns comentaris; jo no en tenia cap a fer-li. M’havia limitat a deixar-me arrossegar per tot plegat. Em meravellava que la veritat, en mans de la persona adequada, es pogués convertir en una història tan bona.

Anys més tard el Rob em va organitzar una projecció de Misery, que també es basava en un dels meus llibres. Aquella pel·lícula també em va encantar, però no em va trasbalsar tant. El que em va agradar –el que el Rob es va atrevir a reflectir– va ser la barreja d’humor i suspens. Quan Annie Wilkes, perfectament interpretada per Kathy Bates, li diu a Paul Sheldon que el xampany que beuran és un “Dom-per-IG-non”, és divertit i commovedor alhora: aquesta dona no ha tingut mai ningú que li ensenyés a pronunciar-ho correctament. El Rob ho va reflectir a la perfecció.

Molt més tard, quan el Rob ja s’havia convertit en director de cine d’autor i jo m’havia convertit en el que soc, sigui el que sigui, ens vam trobar a Nova York. A petició seva, vaig participar en un documental polític sobre la poca simpatia que ens inspirava Donald Trump. El Rob es va prendre amb el seu bon humor habitual els nombrosos insults i crítiques que va rebre a Twitter (em nego a dir-ne X; això és per a les pel·lícules porno). Era una presència política i un comentarista social amb una sàtira mordaç. Però per a mi tot això esdevé insignificant quan veig Chris Chambers dient-li al plorós Gordie Lachance: “Algun dia seràs un gran escriptor”.

Aquell noi plorós era jo. Va ser Rob Reiner qui el va portar a la pantalla.

Copyright The New York Times